Va haver de baixar de l’escala, el drap que tenia a les mans ja embrutava més que netejava i l’havia de canviar. Anava amb compte, valia més no caure en aquelles circumstàncies. Al balcó del davant hi havia uns avis asseguts al sol. Se’n va adonar de com bellugaven tots dos el cap com volent dir, què fa aquesta inconscient enfilada, que no ho veu, que pot passar una desgràcia?
Potser aquella va ser una observació premonitòria, no se li acudia cap més raó per explicar que l’escala hagués començat a trontollar. Per molt que s’ho va veure venir, no va poder evitar la caiguda. Es va espantar amb els crits esgarrifosos de la parella del davant: Es matarà, es matarààà!
Amb una agilitat impròpia de la seva edat va salvar la tauleta de vidre i en un impuls nefast va agafar-se al pal del Brasil gegant, que li va caure a sobre i, al damunt de la planta, amb un estrèpit escandalós, es va estavellar l’escala.
De seguida es va adonar que no es podia moure. El braç esquerre li feia mal només de pensar-hi i el turmell dret, aixafat sota el tronc del Brasil, s’inflava per moments.
L’estona que va passar al balcó no va desesperar-la, al contrari. Sabia que tothom estava ansiós de notícies, que la gent ja s’havia atipat d’escoltar el mateix cada dia, de veure gràfics que pujaven, baixaven i tornaven a pujar seguint el rastre de contagis, morts i les escasses altes de la primera onada de la pandèmia. Tots estaven farts d’aquells personatges que cada vespre felicitaven el bon comportament de la ciutadania darrera els faristols. El seu accident seria una bafarada d’aire fresc, els veïns trucarien a les emissores de ràdio i a les televisions comarcals per explicar que, amb els seus propis ulls, havien vist aquell fet que, des del primer moment, ja preveien. Potser, amb sort, l’entrevistarien i podria parlar-ne ella mateixa. No se li va fer llarga, l’espera. És més, va valer la pena.
Quan va sentir la sirena va imaginar que de l’ambulància en sortiria algú prou corpulent per esbotzar la porta del pis. Els qui no se n’havien assabentat abans, sortirien a l’escala en sentir la seva alarma antirobatori que es dispararia tot seguit i l’enrenou seria considerable, un fet per recordar molts anys.
Però el que va passar va ser encara millor. No era una ambulància, devien estar ocupades totes arreplegant contagiats greus. Va ser un cotxe de bombers dels que dibuixen els nens, amb una escala llarga que de mica en mica es va desplegar fins arribar al balcó. Quan va veure aquell jove de rostre bronzejat i braços fibrosos, treballats al gimnàs, va saber que no hi havia lloc per a la desesperació.
Els veïns dels conills, però, no es van dignar a sortir a aplaudir com va fer tota la resta, de punta a punta del carrer, amb un entusiasme que no rebien ni els sanitaris a les vuit del vespre.
Li ha quedat una quasi imperceptible coixera, res important. Està pensant en tatuar-se una mànega de bomber al turmell.
