Dimecres  va ser un d’aquells dies que semblava que no s’haguessin d’acabar mai. Tota la tarda corregint proves d’ortografia mentre els meus alumnes dibuixaven la tapa de l’àlbum i intentaven muntar-lo. Quan van marxar, teníem la reunió setmanal de professors. Es nota que el curs s’acaba, estem cansats, nerviosos i ens costa posar-nos d’acord, discutim per qualsevol tonteria. Quan vaig arribar a casa vaig posar-me a planxar les camises per a posar a la maleta del meu marit que sortia l'endemà de bon matí cap a Lisboa.

És molt considerat, ell, no li agrada que pateixi. Va trucar-me al vespre des de l'hotel. Tot anava bé, els clients eren gent amable que, per cert, ja l'esperaven a la cafeteria per anar a sopar un bacalhau à brás al barri d'Alfama.

Vaig recordar-li que demanés el coixí especial, patia molt de les cervicals i s'havia de cuidar. Abans de penjar, com a cada viatge, vaig demanar-li que em portés els sabonets de l'hotel. Que sí, va respondre, que procuraria recordar-se'n, però que ho comprengués, l'endemà tenia una reunió darrera l'altra, sopar amb els proveïdors i, probablement, sessió nocturna de fado. Aniria una mica curt de son, però de tornada podria descansar, a la classe business es pot dormir Amb Les cames estirades. Així i tot, quina llauna aquests viatges d'empresa, va dir abans de penjar.

Ens creuarem, ell arribarà tard, es ficarà al llit amb compte de no despertar-me i un parell d’hores després jo matinaré més del que acostumo i sortiré  d’entre els llençols silenciosa com un gat per deixar-lo descansar.

Avui soc jo qui es prepara per viatjar. Deixo uns quants tupper a la nevera, que només s’hagin d’escalfar el menjar. Després reviso les bosses dels nens, sembla mentida que només per a dos dies es pugui necessitar aquesta quantitat d'equipaments esportius. Al violí de la nena enganxo un post it: “Dijous de cinc a sis”, amb l'esperança que no l'agafi divendres.

Repasso la llista de telèfons que penjo a la nevera per a la cangur. Damunt el portafolis del meu marit enganxo la darrera nota. Recorda que ni avui ni demà hi seré. Fem la sortida de primavera amb l’escola.

Quan m’enfilo a l'autocar, està plovent. Entremig de motxilles, cangurs i pilotes de futbol, algunes mares em donen píndoles pel mareig, mucolítics i antial·lèrgics amb els noms dels nens i els horaris en què s'han de prendre. Passo llista mirant de no cridar massa, el dia serà llarg. Asseguda al costat del xofer, miro les previsions del temps.

El viatge ha anat  prou bé, hem tingut bosses per tothom qui ha vomitat i el xivarri no ha empitjorat gaire la meva migranya.

La casa és bonica, l'entorn agradable, ja no plou. Llàstima del fang que empastifa pantalons i vambes. No es pot tenir tot.

L'excursió fins a la font és un èxit. Ningú no es perd i només la Marta Recasens s’esquinça el turmell. La monitora i jo la portem a collibé, ara l’una ara l’altra.

Per dinar, arròs a la cubana, salsitxes i iogurt. Demà hi haurà macarrons i pollastre arrebossat. Ja se sap, coses que agraden els nens.

A la nit he hagut de ficar la Montse Jiménez al meu llit, pobreta. Té terrors nocturns i els hagués despertat a tots. La monitora s’ha posat al costat  del Sergi Vinyes i el Pau Rodés, que pateixen d’asma. M’avisa cap allà les quatre de la matinada i amb el Ventolín arreglem de seguida l’ofec del Pau. Només ell, l'altre ni s’ha despertat en tota la nit.

Divendres ens fer matinar, les cortines deixen passar la llum i a la que un es desperta la cosa no té aturador. A quarts de set ja comencen les corredisses cap als vàters. Però millor, així farem les motxilles abans de baixar a esmorzar. Em demano quan faran bosses més grans per ficar-hi els sacs.

Fem l’exploració al bosc per a buscar plomes d’ocell, borrissol de conills, pinyes rosegades... El que té més èxit són els  excrements. Tot sembla anar perfecte, llàstima del grup que toca les erugues, quina mala sort. Sort que a la farmaciola portem pomada, però l’he de racionar. Tothom grata, fins i tot jo tinc butllofes.

Abans de marxar mirem bé les habitacions. Porto una bossa amb set mitjons desparionats, tres llanternes, una cantimplora, dues gorres  i dos jerseis bruts de fang. Res porta nom. També he trobat una bosseta de plàstic amb unes herbes que es devia deixar el grup anterior. Ja m’havia semblat sentir l’olor característica de les colònies de batxillerat.

Arribem amb una mica de retard sobre l'hora prevista, al girar la cantonada veig un munt de pares que fan senyals amb les mans. L’autocar frena el xofer, amb cara d’emprenyat, baixa a obrir el maleter. Pares i mares es llancen a buscar la motxilla del seu fill.  Se sent algun renec. Reviso que no s’hagi quedat cap nen adormit al seu seient i m’acomiado de la monitora, que fa cara de voler marxar. Alguns pares s’apropen.

Tot bé, Mariona? Heu tingut bon temps? No cal que ho juris, si tornes morena i tot! Alça, dos dies de vacances, quina sort teniu, els mestres… M'emporto l'Oriol, eh? Fins dilluns!

Mentre pujo amb l'ascensor fins a casa em grato l'esquena amb les corretges de la motxilla. Quines ganes de dutxar-me. Se n'haurà recordat, el meu marit, de dur-me els sabonets de l'hotel? No sé per què tinc aquest caprici, quina tonteria. Sovint se’n descuida, però no li puc retreure. Prou maldecaps li donen, els viatges d'empresa.