Get Even More Visitors To Your Blog, Upgrade To A Business Listing >>

Memòria compartida (MG)

Maria Guilera 

(Foto: Manuel A Bravo)


Lídia

Necessitava veure’t, guapa. Perdona que ahir et truqués tan tard, però no saps quin trasbals em va agafar. No sabia a qui preguntar i de cop i volta el teu nom em va venir al cap. Tu diràs, quina barra, la Lídia, anys sense saber res l’una de l’altra i ara em demana auxili a correcuita. I tens raó, carinyo, tota la raó. I a sobre tu, com sempre, que no tens un no per a ningú, vas escoltar el meu rollo a les tantes de la nit.

Ai, que no t’ho he demanat, què vols prendre? Jo un Martini sec amb dues olives, quin vici. Estàs preciosa, per cert. Com t’ho fas? Ja tens dues criatures i sembles la de la facultat, tan primeta.

No, jo no en tinc, de nens. No trobo el pare adequat, noia. Vaig estar més dos anys amb el Ferran, te’n recordes? Sí dona, el professor de literatura medieval. Ah, no ho sabies? El darrer curs vam començar a fer el tonto, ell estava casat, però no vivia amb la dona. Ho vam deixar córrer, tot es fa malbé quan es vol ser massa modern. Una parella oberta, deia ell. Tenia les alumnes embadalides, era guapo, el tio.

Una cervesa, vols? Doncs una cervesa i un altre Martini. No et descuidis les olives, eh nena...

A veure, sí, tens raó. De què va la cosa, per què t’he cridat. És que me’n vaig per les branques, d’una cosa a l’altra. Bé, no sempre, hi ha temporades que estic en baixa forma i llavors sembla que m’hagin cosit els llavis, només dormiria. I de fet ho faig, m’adormo al llit, al sofà, a la cadira amb el cap damunt la taula... I és clar, no pot ser, a la feina arrufen el nas, una baixa darrera l’altra. Sort que ara em sembla que m’han encertat la pastilleta. Tu com em veus? Em trobes com abans? Perquè jo sempre he sigut xerraire. I alegra, amb ganes de riure i passar-m’ho bé. Però mira, deu ser que el meu cervell va per lliure i no segrega què sé jo què. Ara que, manies ni una, prenc el que s’hagi de prendre i això sí, sense llegir els prospectes, que semblen sentències de mort.

És clar, disculpa, ja m’he tornat a enredar. Mira, aniré al gra. Fa uns dies vaig trobar-me el Ricard Masdeu, el recordes? Sí, exacte. Havíem sortit junts a la facultat, vaja, no massa en serio. Però sí, ens agradàvem. Era una mica aturat, recordes? Mai no es ficava en res. Bona persona, això sí. Va deixar la carrera, tampoc era que li anés tan bé, i se’n va anar a treballar a un banc, o a la caixa, no me’n recordo. I ho vam deixar córrer. Doncs tants anys després, perquè n’han passat, deixa que ho compti... bé, molts, tant li fa, i mai havia tornat a saber-ne res. I me’l trobo a la Marató Solidària, quina gràcia em va fer.

Va ser com si no hagués passat el temps. Dona, sí, ha canviat. Per a mi era el de la melena i ara ni rastre. Però una confiança absoluta, parlant del passat, sí, però també de tot el que ens venia al cap. Em va faltar temps, hauria volgut seguir amb ell tot el dia, però tenia un compromís amb la gent de la feina, havíem reservat taula per dinar a La Graella. Ho coneixes? Nena, una carn espectacular i molt bé de preu. Això sí, has de reservar perquè sempre estan a tope. Et passaré el telèfon i com s’ha de fer per anar-hi, perquè amb el google no hi arribes, ja t’ho dic jo.

Tornem a la història, sí. Jo ja saps com soc, no em tallo gens i li vaig demanar el telèfon al Ricard per tornar-nos a veure. Em va semblar que li feia il·lusió. Crec que ho necessitava, fa poc que s’ha separat i està fent el dol, pobre.

Em va trucar uns dies després. Es veu que havia buscat el bar on solíem trobar-nos, el Veler. Que mono, oi? Hi anàvem molta gent del grup, no te’n recordes? Però ja no hi és, s’ha convertit en una bugaderia d’aquestes que hi ha per tot arreu. Vaig triar jo, vam anar al Born. I allà va ser on es va començar a tòrcer tot. Deixa’m fer un glopet, que tinc la boca seca.

Va sortir a la conversa la Maite. Sí dona, la de Bandera. Em va preguntar què en sabia, però jo és que mai més l’he vista. Em penso que en un sopar dels que havíem fet pocs anys després d’acabar la carrera algú va dir que havia marxat a viure a Londres, aquí no s’hi podia quedar, estava més que fitxada. Tu te’n recordes? Ho veus, sí, va haver de fugir, ja m’ho semblava.

Doncs el Ricard va i em diu que la Maite ens havia embolicat en una història molt forta, que ens havia deixat una bossa a casa els meus pares fent-nos creure que hi havia llibres i en realitat era una arma. Una pistola, nena. Jo és que ni idea, d’una cosa així me’n recordaria, no creus? I calla, a sobre afegeix que em vaig posar histèrica, que plorava i tremolava com una fulla. M’explica que vam amagar la bossa a l’altell gairebé una setmana, cargolada dins un matalàs, fins que van venir a buscar-la. Que el vaig fer patir moltíssim perquè no semblava jo i que quan van venir a endur-se’n la fotuda bossa, em vaig enfadar amb ell.

Mira, em prendré una cervesa perquè el tercer Martini em fa posar trista. Tu què, en vols una altra?

Després vam anar a sopar a Cal Pep i ja no en va parlar més. Però s’havia trencat la màgia, saps. Jo només feia que donar voltes al que m’havia dit. I ell em mirava com si jo l’enredés, deia que era impossible que no recordés aquella setmana.

Em volia acompanyar a casa però vaig demanar un taxi, un uber, jo ja no agafo altra cosa. Va superbé, no ho has provat? No podia dormir, estava nerviosa perquè ara m’han tret les pastilles. No sé per què, si des que anava a la universitat vaig començar a prendre els orfidal que em donava la meva mare. Es veu que vaig passar una mala ratxa, no ho sé, però m’anaven de conya i mai les he deixat.

O sigui que tu no en saps res, de tot això? Si fos veritat jo t’ho hauria dit, no creus? Érem amigues. Aquest tio s’ha muntat una pel·lícula. Això li passa a la gent que té una vida avorrida. Pobre, és bona persona, però millor que el deixi córrer, no creus?

Ja te n’has d’anar? Els fills ja deuen ser grans, oi? Però ara els costa créixer, sí. No com nosaltres, que als disset ja érem adults.

Quedarem, maca, ens tornarem a veure, digues que sí. No facis com la majoria, que sembla que en tenen ganes i després... si te he visto, no me acuerdo.


Ricard

Em van convèncer per inscriure’ns a una caminada solidària. El meu company de comptabilitat va dir, i tenia raó, que passava massa temps tancat a casa, que havia de relacionar-me, escampar la boira. La vida d’un divorciat sense fills pot agafar dos camins. Un, el de llançar-se al carrer a la recerca de tot allò que se suposa ha perdut amb el matrimoni. L’altre, el que jo havia triat, passar-me les hores davant el televisor o, en el pitjor dels casos, mirant les fotografies del mòbil que no gosava fer desaparèixer.

Ens vam trobar amb la resta del grup a la plaça Lesseps. Van repartir-nos uns mocadors verds per posar-nos al coll que duien una inscripció en lletres blanques. Passes per la llibertat, deia. El meu amic va anar a saludar unes noies que li feien senyals i de seguida em va cridar, Ricard, vine!

Trobar la Lídia em va emocionar. No ens havíem vist des de la universitat, ella va acabar la carrera, jo en canvi la vaig deixar un any abans, quan el pare va aconseguir que entrés a la Caixa. La Lídia seguia tan alegre com sempre, li agradava explicar coses, preguntar per l’un i l’altre. Caminàvem cada cop més a poc a poc, la veia panteixar perquè no callava, li faltava l’aire. Vam arribar a la fita amb els darrers i la seva colla l’esperava feia estona. Anaven a dinar no sé on i ens vam acomiadar. Passa’m el teu mòbil, va dir-me. Ens hem de tornar a veure.

Vam quedar uns dies després. M’hauria agradat fer-ho al bar d’abans, el Mustang, però ha desaparegut fa temps. I avui som aquí, al Born, voltats de gent que té l’edat que nosaltres teníem. La cambrera és una noia argentina que ens fa creure que no ha passat el temps.

¿Qué quieren, chicos?

Demana un Martini sec. Ja no és abstèmia, dedueixo. Em pregunta si m’està bé asseure’ns a dins. Ho diu pel tema del tabac. Ella diu que ja no fuma.

Jo tampoc, fa temps que vaig deixar-ho. La que deu seguir enganxada és la Maite, te’n recordes? Dos paquets de Ducadoscada dia. Quina fera.

Arronsa les espatlles. Potser no s’han vist més, penso.

Quina una de grossa ens va fer, la teva amiga. Com vam patir aquells dies, oi Lídia?

Em mira estranyada. Com pot ser que no se’n recordi. Jo conservo intacta la imatge de la bossa d’esport blava amagada a l’altell de la seva habitació, dins un matalàs de llana cargolat i lligat amb un parell de cinturons. Però la Lídia puja la mirada al sostre i arruga les celles amb aquell gest inconscient que es fa quan s’invoquen imatges.

La cambrera deixa les begudes damunt la taula i li demana si vol l’oliva dins la copa. Dues, contesta, una d’aperitiu i una de postres. Riuen i segueixen les dues amb la broma. A mi, en canvi, em sembla veure la Maite amb la bossa d’esport carregada a l’espatlla i demanant-nos el favor.


Aquesta tarda la vindrà a buscar el meu germà i se l’endurà al poble –ens va dir –Jo no me la puc quedar, si tornen a fer un registre a casa i m’enxampen no ho suportaré.

Ja havia estat una vegada a la comissaria de Via Laietana. No li havien pegat, això no, però la tortura psíquica havia durat hores, ara un policia, ara un altre. Un per les bones i l’altre insultant-la. Puta, li deia, ja sabem que li has mamat a tots els teus companys, ells mateixos ens ho han dit. Per què els protegeixes si se’n foten de tu.

L’admiràvem. La Maite era agosarada, valenta, molt llesta. Però aquell dia ens vam enfadar amb ella quan passaven les hores i el seu germà no apareixia. Jo més que la Lídia. Potser l’han seguit, el seu germà –em deia - i per això no ha pogut pujar a casa, per no comprometre’ns.

Ho hem d’amagar abans no arribin els meus pares –va dir-me. –La botiga tanca a les vuit i a quarts de nou ja seran aquí.

Vam obrir la bossa. Entre els llibres hi havia una tovallola embolicant no sabíem què. Ella va desplegar-la espantada, segur que sospitava el que hi havia dins. Es va tirar enrere com si la pistola l’hagués de cremar i em va agafar el braç molt fort. Vaig asseure-la al llit, estava blanca com un paper.

Una estona després li va entrar la tremolor, no podia controlar-se. Jo l’abraçava com per defensar-la del terror, però tampoc podia asserenar-me ni treure els ulls de la tovallola amb aquella joguina negra al damunt. Vam estar rumiant on l’amagaríem i allò de ficar-la dins el matalàs ens va semblar bona idea. M’ho va semblar a mi, la Lidia no deia res.

Quan vinguin els teus pares –li repetia jo –que et trobin al llit. Els dius que no et trobes bé, que si no notaran de seguida que et passa alguna cosa.

Ella feia que sí amb el cap. Vam quedar l’endemà al matí a la sortida del metro de Fontana.

La vaig veure arribar amb aquell caminar seu, com un pardal fent saltirons i em va fer tendresa. No va voler de cap manera que entréssim a la farmàcia, jo insistia a demanar alguna cosa que li tragués la tremolor. Que no, deia ella, que m’ho notaran.

Vam anar baixant pel carrer Gran i ens vam asseure a fer un cafè.

Tu no –li vaig dir– Millor que demanis una til·la.

No semblava ella, costava fer-la parlar. Vam seguir caminant fins arribar a la facultat, però un cop allà no va voler entrar-hi. Ens vam quedar tots dos al Bar Estudiantil, no podia deixar-la sola. Me’n vaig adonar que tenia un tic a l’ull, li bategava la parpella. Buscava paraules per tranquil·litzar-la.

Potser veurem sortir la Maite i ens ho aclarirà tot.

Van ser cinc dies d’angoixa fins que un matí van trucar el timbre de baix l’escala. Estàvem sols, era dissabte i els seus pares tenien molta feina a la botiga, ni tan sols dinaven a casa.

Soc el germà de la Maite.

No venia sol, ens va aclarir. Ella s’havia quedat al cotxe. Era de poques paraules, el germà. Abans d’obrir la bossa va preguntar, hi és tot? I després ni les gràcies.

Quan va haver marxat, la Lídia va plorar molt. Estava enfadada amb mi.

Per què no li has dit res? Com pot ser que no li hagis retret el risc en què ens posava, com pot ser? Ens han enganyat, una cosa així s’avisa! Ens han pres per idiotes i tu ni una paraula!

El pit li anava amunt i avall, em costava entendre el que deia, entremig d’aquells sanglots com els d’una nena. Ens vam estirar tots dos al seu llit, tan estret que si no m’abraçava fort a la seva cintura, hagués caigut a terra. Quan es va haver adormit me’n vaig anar.

L’endemà vaig trucar-li per telèfon. La seva mare em va dir que hi tornés més tard, que no es trobava bé. Aquell dia no vaig poder parlar-hi i dilluns, quan ens vam trobar a la facultat, em defugia.

Era cap a la fi del curs de la carrera que jo ja no vaig acabar. La Lídia i jo ens vam distanciar, encara no sé ben bé com. Aquell estiu vaig anar a França amb el meu cosí i allà vaig conèixer la Denise. Al setembre, la nova feina em va portar a un ambient diferent i també vaig perdre el contacte amb els antics companys.

Ara que la tinc al meu davant, insisteixo a recordar-li els dies de la bossa blava.

Ho sento, em diu. M’agafa la mà i l’apropa a la seva galta. Noto l’escalf de l’alè i el frec dels seus llavis que, com llavors, estan una mica tallats. No t’arrenquis les pelletes, li deia jo, que et faràs sang. Ella reia i em mirava amb malícia. Va, Dràcula, llepa.

Potser també ha oblidat aquell joc. No goso preguntar-li.



This post first appeared on La Karcoma-Relatos, please read the originial post: here

Share the post

Memòria compartida (MG)

×

Subscribe to La Karcoma-relatos

Get updates delivered right to your inbox!

Thank you for your subscription

×