La Nati tenia raó. Quan cadascú posa la seva música, a la fira no hi ha déu que s’entengui. Amb els anys que hi porto i no m’hi he acostumat. Aquesta no és una feina per a qualsevol, alguns sembla que s’hi troben bé, però jo fugiria si pogués. No puc, em vaig endeutar amb la pista dels autos de xoc i tinc malsons quan penso el temps que trigaré a pagar-la.
Als trenta m’ho menjava tot, però ara em fan mal els ossos de tant muntar i desmuntar. Hi ha dies que sembla que una bèstia em foti una queixalada a l’esquena. Ens queden dos dies més a Bellvitge i després cap a Calafell, això és un no parar.

La meva no és la millor feina per a pujar un fill. Això ja ho saben, a l’escola. Fins fa uns anys sa mare se’n cuidava, però ara és com si no en tingués, de mare. La Viky se’n va anar amb la veïna, va descobrir que li anaven les dones. Ja té collons, la cosa. Amb la de polvos que havíem fotut i a mi em semblava que no s’ho passava malament. Es va quadrar, no volia discutir-ho ni li calia temps per pensar-s’ho. Havia descobert la seva autèntica sexualitat, va dir-me, i no volia fingir, tenia tot el dret a viure la seva vida.
–I l’Aaron què, plorava jo.
Sí, plorava. Estava fet merda.
–El nostre fill va ser un accident, va contestar ella.
Cagum la puta. Li vaig clavar una empenta que la va estampar contra la paret.
Estava com boig, mai li havia posat la mà a sobre. Vaig treure gel del congelador mentre li deia, perdona’m Viky, vida meva, perdona’m.
Em va denunciar i ara no puc apropar-m’hi a menys de cinc-cents metres.

–Ja has trucat, Johnny?
La Nati va venir a preguntar-me què havia fet el meu nano.
–No ho sé. El seu professor diu que vol parlar amb mi, que hi vagi quan em vingui bé i farà el que calgui per atendre’m. M’ha semblat que estava seriós.
–Ja li diré al meu home que et vigili els autos, ara al matí no té massa feina. Vés-hi i tingues serenitat. Deixa bé l’Aaron, que per això ets el seu pare. Després si cal ja li fotràs un parell d’hòsties.

Vaig agafar el cotxe nerviós. No era jo qui solia anar a resoldre aquestes coses. De vegades estava lluny i no podia, d’altres eren la Viky o la meva germana les que em treien les puces de sobre. Ni el coneixia jo, el seu professor. Vicenç, m’havia dit que es deia? Mentre conduïa volia pensar què li diria, com defensaria el meu nano, però no se m’acudia res. Fos el que fos que hagués fet, seria una bretolada de les seves. Vés a saber si havia fet mal a un company  o destrossat alguna cosa.
Mentre caminava cap al despatx em tremolava el llavi de dalt. Que no cridés, m’havia dit la Nati. Tampoc va caldre. El Vicenç em va donar la mà i vam seure l’un al costat de l’altre.
Va explicar-me que el curs passat una noia de la seva classe havia perdut una agenda electrònica, es veu que és una cosa que val peles. I ara s’ha descobert que la tenia l’Aaron.
Em vaig posar rabiós, vermell. No podia ni mirar la cara del professor.
–El meu fill és un imbècil, si l’ha feta malbé en pagaré una de nova. I si l’han de castigar, que el castiguin.
Es veu que aquest no era ben bé el tema. El Vicenç ja sabia que ho tenia complicat, jo. Però potser podria fer un esforç i tenir el noi amb mi més estones. Ell creia que li aniria bé, que fins i tot podria passar amb mi alguns dies de vacances o un cap de setmana quan la fira estigués a prop. Que l’Aaron em veiés treballar, que m’ajudés. Vaja, no ho sé, va dir-me. No semblava  emprenyat.

Vaig pensar que ja el coneixien, el meu fill. I potser ells estaven com jo, no sabien què fer-ne.
–Tindrem tots paciència. Vingui quan vulgui a parlar amb mi –va dir-me quan m’aixecava per marxar.
–Té fills, vostè? –vaig preguntar-li. I li vaig deixar damunt la taula una pila de vales per als autos de xoc.