Me’l mirava sense dir res, sorpresa de la meva pròpia tranquil·litat davant el seu discurs, observant com intentava trobar una sortida al que acabava de dir-li. Aquell home era el mateix que m’havia fet girar el cervell, el que fins feia ben poc ocupava el meu cap i el meu cor, pensava ben conscient de la cursileria de la pregunta. 

Feia set mesos que ens coneixíem i vam embolicar-nos de seguida. Vaja, em va embolicar ell, jo em deixava fer. Quan em va donar aquell full d’inscripció al Grup de Pensament i Gresca me`l Vaig guardar a la motxilla i allà s´hagués quedat si la meva mare no l’hagués buidada per ficar-la a la rentadora. Al vespre, mentre sopàvem, s`ho va fer venir bé per treure-ho a la conversa i els quatre van estar d’acord que em convenia sortir, que havia de trobar un altre ambient fora de l’institut perquè ja es veia que allà no acabava d’encaixar-hi, i no era estrany, no és que els companys fossin millors ni pitjors que nosaltres, però, amb tots els respectes i sense tenir-hi res en contra, deia l’àvia, eren diferents, els havien criat d’una altra manera, només t’havies de fixar en com cridaven al parlar. En fi, va sentenciar el meu pare, ells no volien cap gran cosa, només que trobés gent normal, com nosaltres.

Els va semblar que aquell grup podria ser la solució i vam anar amb la mare i l’àvia a demanar què s’hi feia i si calia pagar alguna cosa. A veure, ells ja feien contribucions a la parròquia, però s´hi cal pagar, es paga.  El Ricard va dir que no res, només  un fons comú per a les excursions, no gran cosa. Ja era hora que els joves tinguessin on anar, va dir la mare. La muntanya és el millor, caminar, fer salut, conèixer la terra. Sempre ho diu el meu home que no cal fer grans viatges, aquí tenim de tot i bo.

Es van alçar per acomiadar-se, ja l’hem entretingut massa, vostè deu tenir feina. Abans de sortir l’àvia es va girar i li va dir, ha hagut d’arribar un mossèn jove com vostè per a engrescar el barri.

No tenien ni idea del que passaria, ni jo tampoc, malgrat que des del primer moment vaig fixar-me en el somriure tan bonic del Ricard i em va encantar amb aquella veu tan greu que semblava d’un locutor de ràdio.

Vam fer un parell de reunions molt divertides al local de la parròquia. Als prestatges hi havia una col·lecció de  llibres  amb rutes per fer excursions, unes d’un dia, d’altres de cap de setmana i també de més llargues per quan arribés l’estiu i anéssim de campaments. Havíem de posar-nos d’acord  i fer una llista que ens anés bé a tots, és clar, sense imposar res, però argumentant una mica. Jo no havia passat de Vallvidrera o dels merenderos de Les Planes, no podia dir gran cosa. Però hi havia una noia, la Trini, que feia un munt de propostes. El Ricard va dir que ell no hi volia intervenir, que ens informéssim, havíem de participar-hi tots. Demaneu als amics, a la família, que us expliquin llocs interessants i la propera reunió continuarem parlant. Però al final sí que ens va ajudar i entre ell i la Trini van muntar-ho tot. M’agradava que de tant en tant em mirés i fes un gest com volent dir, tot bé, et sents a gust? Perquè jo era l’única que no coneixia ningú, la resta havien vingut en petis grups. Érem catorze, quinze amb el Ricard.

L’avi va pujar a les golfes i va buscar una cantimplora d’alumini amb una funda verd caqui i una manta cargolada amb una mena de cinturó de pell que es duia lligada a la motxilla. I encara tinc les sabates de muntanya, nena, però et vindrien massa grans. Així que en vam haver de comprar unes i ell va dir que les pagaria, que fossin bones, en aquestes coses no s’ha d’estalviar, comprar barato sovint vol dir haver de gastar dues vegades. De motxilla tampoc en tenia, però me la va deixar una altra noia del GPG, el Grup de Pensament i Gresca, que no podia venir perquè es casava la seva cosina de Lleida i no hi podia faltar.

La primera sortida seria al Montseny  i no m’havia d’amoïnar gens, era un camí fàcil. Aquest cop va ser el meu pare qui va anar a parlar amb el mossèn, volia saber ben bé on anàvem, a quina hora tornaríem i si tot estava controlat. Va quedar molt tranquil, li va agradar parlar dels GR amb el Ricard, comprovar que dominava el territori i que es feia responsable de nosaltres, que d’altra banda ja no érem uns nens, oi? Bé, jo era la més jove. La nena no ha sortit massa, encara no ha fet els quinze i a casa pensem que ja hi haurà temps per tot, no cal córrer, oi?

L’excursió em va entusiasmar, no vaig parlar d’altra cosa en molts dies i la família m’escoltava explicar com era la vora del Tordera, la impressió que va fer-me l’Estel·la megalítica de la Sitja del Llop, els colors del bosc, la diferència entre alzines i roures i  el gust de les cireres d’arboç, que no se’n poden menjar massa perquè fan uns efectes estranys, sabeu. També repetia els acudits dels companys, imitava les passes llargues de l’ Òscar, que sempre anava al davant, o els parlava de l’obsessió de la Merche per les flors estranyes i del llibret que duia per saber-ne el nom. Quan les aprengués els cantaria les cançons que ens ensenyava el Ricard amb la seva guitarra. Ricard, li dieu? va fer la mare. Vols dir que no es faltar-li al respecte?

En van venir moltes, d’excursions. Una cada diumenge i, un cop al mes, el cap de setmana sencer. M’emocionaven els focs de camp, escoltar la veu del Ricard com entonava la cançó del Donovan, blau és el color del cel més clar, al matí quan surt el sol... i em quedava embadalida per aquelles paraules que creia que em dedicava i segur que era així perquè ell també, després de passejar els ulls per tot el cercle, em mirava fixament quan deia, tots aquests colors em semblen més purs si tu ets amb mi... i tots fèiem ahà... esperant que hi tornés, si tu ets amb mi... ahà...

I una nit ens vam quedar sols al costat de la foguera. No patiu, jo l’apagaré, els va dir ell als qui ja s’anaven retirant. Jo era al seu costat i també vaig fer el gest d’alçar-me, però em va agafar la mà i me la va tibar avall per retenir-me. Vam escoltar uns quants bona nit i després el silenci barrejat amb el soroll d’algun tronc que queia i també amb algun ronc, això ja no era tan romàntic. Va fer un parell d’acords molt suaus i llavors va passar-me la mà pels cabells una vegada i una altra, em va agafar el cap fins fer-lo descansar al seu pit, es va inclinar i va dir-me, ets especial, Silvia,  ets especial. Jo em vaig quedar molt quieta, no sabia què dir ni si m’havia de moure. Va deixar anar la guitarra i li ho vaig agrair perquè se’m clavava a l’espatlla esquerra. Va començar a fer-me petons al front, als ulls, a la cara, i jo immòbil, amb el cor bategant com boig i sense dir res. Vaig notar com passava la llengua pels meus llavis i poc després jo ja els havia obert i sense que em digués res de seguida vaig saber què havia de fer. Notava pessigolles a les cuixes, tot i que ell no les tocava, però era com si sentís un corrent elèctric des dels turmells fins dalt de tot. Després, quan ja estàvem ajaguts a terra, em va apropar molt al seu cos i es refregava contra mi. Em va baixar la cremallera dels pantalons i va ficar la mà per dins les meves calces. Vaig tenir una sensació molt intensa alhora que pensava què estem fent, això no està bé, però de cap manera volia aturar-ho. Tenia por que algú ens veiés, va ser l’únic que vaig dir, em fa por que ens vegin, i ell va contestar no, no, calla, i va fer un gemec llarg com si se li hagués clavat alguna pedra.

Passaven les setmanes i ens engrescàvem cada vegada més, ja era jo qui buscava com trobar-nos i fins i tot anava al local algun matí fent el que mai a la vida havia fet, saltar-me una classe, la darrera, i córrer cap a la parròquia per tenir una estona el més llarga possible abans de tornar a casa i no fer tard a dinar. Allò no podia explicar-ho a taula, com havia fet amb les excursions, i en tenia necessitat, volia algú que escoltés el que sentia pel Ricard, poder parlar d’ell, del que ens dèiem i el que fèiem. Em moria de ganes de compartir el secret. I llavors vaig trobar la Milagros Gómez, una noia del meu curs a qui vaig veure sortir del lavabo de nois tota vermella i despentinada quan jo anava camí de manteniment, a buscar guixos per a la pissarra per ordre del professor de Química. Ella em va agafar amb una mà i amb l’altra va fer shhht! Mentre esperàvem la capsa de guixos,  va dir-me que estava amb el Fernando Álvarez, el Roquero, li deien, que eren novios des del segon trimestre i que ni boja li digués a ningú. Ens vam fer molt amigues.

A casa no li van fer gaire bona cara, a la Milagros. La mare deia que com era que estàvem sempre juntes. No podies haver triat algú més... no ho sé, filla, més normal? Ho deia perquè anava sempre vestida de negre, fins i tot els llavis se’ls pintava d’aquest color i duia moltes arracades penjant de les orelles.  Ens tancàvem a la meva habitació, obríem les llibretes i una davant de l’altra xerràvem sense parar, ben baix, perquè jo sabia que tant la mare com l’àvia escoltaven el que dèiem. Estem repassant les lliçons, intentava convèncer-les jo, però elles feien, sí, sí, les lliçons, ja m’agradaria sentir-les, aquestes lliçons. Em miraven travessant-me l’ànima i jo tenia una por terrible que ho endevinessin tot. La Milagros em deia que no els fes tant de cas, a la família. És que no sé, els teus pares són molt formals, com d’una altra època, no? A casa meva, potser perquè som més germans, no m’estan tan a sobre.

La Milagros amb el Roquero havia fet de tot, però sense arribar al final. No, no, fins que tingui divuit anys vull ser verge. I tu tampoc et deixis convèncer, em deia. Però jo sabia que faria tot el que el Ricard volgués i em deixaria portar com havia fet fins ara. Pensava que ell era gran i en sabia més que jo, que només imaginava però no tenia experiència, que era molt llest i molt bo i el millor que podia haver-me passat era trobar-lo. Em mirava els nois de l’institut i també els del GPG i els veia molt diferents. De vegades m’agradava estar amb ells i fer el ximple, escoltar els seus acudits i riure amb les coses tan poca-soltes que feien. Pensava com seria si m’estimés algú de la meva edat, què em diria, com seria estar junts. Potser ens barallaríem, com la Milagros i el Roquero, i després faríem les paus d’aquella manera que ella m’explica, abraçant-nos i tornant a fer-nos petons i a riure mentre ens juràvem que mai més no ens tornaríem a enfadar. El Ricard i jo mai ens havíem barallat ni una mica. No pot ser, deia la meva amiga. Més de mig any junts i ni una bronca? Això és que et deixes dominar, nena. Porta-li la contrària i veuràs.

Jo creia que allò no passaria mai. El Ricard em donava cent voltes, era impossible que jo pogués discutir-li res. Però va arribar l’estiu i tot va esclatar com un dels petards de les revetlles. La germana de l’àvia es va morir i tots vam anar a Folgueroles a l’enterrament. Ens quedaríem a la casa tot el juliol o fins que estigués resolt el munt de gestions que calia fer. Era qüestió de prendre-s’ho amb calma, heretar de vegades porta més mal de caps que avantatges, deia el pare.  La perspectiva de passar tant de temps sense el Ricard em va posar de mal humor. Ell deia que també li costava imaginar-se sense mi, però que no en fes una tragèdia. Ens parlaríem per telèfon, m’escriuria. Li vaig haver d’explicar que la tia Remei no en tenia, de telèfon. I que em feia por que els pares em llegissin les cartes, segur que els semblaria estrany que m’escrivís. No passa res, tresor, el temps vola, ja ho veuràs. Fins i tot puc fer-vos una visita, va afegir picant-me l’ullet.

Els pares i els avis estaven enfeinats buidant la casa, buscant i endreçant  papers i només de tant en tant fèiem alguna excursió, però no tenien res a veure amb les del GPG. M’avorria molt. A Folgueroles no hi tenia amigues, em passava les hores dibuixant a la porta de casa. La tarda que es va apropar la mestra del poble per veure què feia em va agradar poder parlar amb algú. Va estar mirant tot el bloc de paisatges, portes, arbres i teulades. Quina traça tens, vas a classes? Era una noia jove i de seguida ens vam entendre. Em va explicar que s’estava al poble perquè l’any anterior havia fet un viatge al Cap Nord i s’havia gastat el que tenia i el que no. Ara em toca quedar-me, he d’estalviar pel viatge següent, vull anar a Irlanda.

Ella als matins estudiava anglès. Ens vèiem cada tarda després de dinar. Jo anava a casa seva, que era al pis de dalt de l’escola, i preníem un got de cafè fred darrera les persianes per no haver d’espantar les mosques. Era fantàstic sentir-la parlar mentre m’anava ensenyant les fotografies dels seus àlbums de viatges. Sabia descriure paisatges i situacions, tenia gràcia, feia broma de tant en tant o posava misteri quan calia. Va trigar ben poc a explicar-me les aventures que havia tingut amb nois d’un lloc i l’altre. Amb alguns s’hi escrivia, amb d’altres havia perdut el contacte. Sortien a moltes fotografies i  tots em semblaven molt guapos.

Però novio de debò no n’has tingut mai?, li vaig demanar. No, va contestar-me, però vaig enamorar-me molt i molt d’un del poble del costat. Va callar una estona i es va quedar seria. Després  va dir que un dia m’ho explicaria, que era una història llarga i havia acabat malament. Ara anem a buscar mores, que ja no fa tant de sol.

Aquesta nit em quedaré a dormir a ca la mestra, mare, vaig dir mentre estava desparant la taula. Potser perquè ho vaig fer amb tanta determinació, no va caldre donar-li massa explicacions. Volíem anar amb el seu cotxe a la festa d’un poble a pocs quilòmetres de Folgueroles i tornaríem una mica tard. Vigileu, aneu amb compte, va dir quan marxava.

Ens ho vam passar bé. Em va presentar uns amics i vam anar a ballar a la plaça fins gairebé les tres de la matinada. Després ens van convidar a casa d’un a fer xocolata desfeta i xurros. No em podia creure que els seus pares estiguessin tan contents de que els haguéssim despertat i la dona anés traient les tasses  com si res mentre el seu marit ens convidava a fer un cigarret. Allò a casa meva hagués estat impossible.

Quan anàvem cap el cotxe començava a clarejar. Vaig pensar en el Ricard, m’hagués agradat tenir-lo a prop i veure sortir el sol asseguts, repenjats a la soca d’un arbre i mirant com s’anava alçant el sol. Saps, li vaig dir a la meva amiga, com si ella estigués seguint el fil del meu pensament, em moro de ganes d’estar amb el meu amor.

Una paraula darrera l’altra, sense que calguessin massa preguntes per la seva part, li vaig anar explicant la meva història, aquella que fins llavors només sabia la Milagros. Vam ficar-nos al llit i jo encara parlava. Hagués volgut explicar-li cada dia i cada estona de les meves trobades amb el Ricard, però tot ho barrejava. Ara dormim, va dir ella. Demà seguirem parlant-ne. Em va semblar que estava seria, que potser no li agradava alguna de les coses que havia escoltat. Volia pensar-hi, però la son em va vèncer i fins gairebé mig matí no em vaig despertar. Estava sola al llit i sentia la veu de la meva mare. Ja em fèieu patir, noia, li deia. Com que passen tantes coses...

No vaig voler llevar-me fins que se’n va anar.  Vaig trobar la meva amiga a la cuina sucant unes llesques de pa amb tomàquet per esmorzar. Faig el cafè, li vaig preguntar. Va dir-me que fes servir la cafetera grossa, que ens convenia desvetllar-nos i teníem moltes coses a dir. Vaig sentir un calfred premonitori, alguna cosa no anava bé. Potser era el seu to de veu, tan llunyà de la música alegra que li era habitual o potser el fet que ni tan sols em mirés i no alcés el cap de la feina, com si li anés la vida en sucar el pa amb una precisió exagerada. A aquella hora el sol entrava de ple a la cuina. Ens vam asseure l’una davant l’altra. Jo tallava el fuet ben prim damunt una fusta i desitjava allargar el silenci que encara em protegia del que d’un moment a l’altra acabaria sabent.

A finals d’agost vam tornar a Barcelona. La primera nit a la meva habitació vaig plorar molt. Hauria donat el que fos per tornar a ser la noia que havia dormit l’última vegada en aquell llit abraçada al coixí i enyorant el Ricard anticipadament. Ja no sentia el dolor al pit ni les punxades dels darrers dies de pluja a Folgueroles després de saber tot el que m’havia dit la mestra. El d’ara era com si per un forat m’hagués fugit la capacitat de sentir, les ganes d’escoltar i de dir, la il·lusió de començar el darrer curs a l’institut, i sobretot la passió pel Ricard. Tanmateix l’havia de veure, volia que sabés el què pensava d’ell més que no pas demanar-li explicacions.

A Folgueroles vaig conèixer l’Emma Garriga, vaig dir-li només entrar al despatx de la parròquia. Ell, que havia iniciat el gest d’alçar-se de la cadira, es va tornar a asseure de cop. Jo no havia preparat cap discurs, ni tan sols volia escridassar-lo ni recriminar-li res. Ens vam quedar tots dos sense dir res, però el Ricard no va trigar en parlar. Es va remuntar a l’època de la seva arribada a la comarca, a la feina d’engrescar aquell jovent que només s’entretenia fent bajanades i despertar la seva curiositat, obrir-los el cap al món, crear espais per a que creixessin com a persones. No en tenia prou amb el poblet que estava, va dir. Anava amb bicicleta pels voltants i buscava d’altres mossens que volguessin treballar plegats, m’oferia per fer xerrades a les escoles, organitzar trobades i aconseguir capgirar les rivalitats absurdes entre els pobles. Vaig matar-me a treballar, per a mi no hi havia ni un dia, ni una hora reservada al meu descans. La il·lusió em donava forces i els resultats m’engrescaven cada cop més. Les famílies s’adherien a les meves propostes, em sentia estimat.

Va mirar al sostre com si hi busqués la inspiració per seguir endavant. I va trobar-la. Ai, nena... si no fos per la maleïda enveja, aquest terrible pecat que corseca  el cor dels qui la senten i fereix de mort les víctimes, que sovint ni saben que en són objecte. L’enveja va destrossar-ho tot.

L’escoltava i per primer cop el veia dalt del púlpit on ell mai no havia pujat, disfressat amb la casulla que mai no havia vestit i li sentia el to apocalíptic dels capellans de les pel·lícules en blanc i negre, fins i tot l’olor a ranci que encara se sentia a la sagristia i que empudegava els bancs de l’església tants anys després.

L’Emma Garriga era jove, li agradava sortir a la muntanya amb els seus alumnes, els proposava fer teatre, veure junts pel·lícules i fer cine fòrum, formar una coral amb grans i petits. Se l’estimaven molt. Em va semblar la millor de les col·laboradores, imaginativa, alegra, intel·ligent. Plegats fèiem un equip perfecte. Jo mai no vaig imaginar que s’enamoraria de mi, mai. Va ser tan dur veure-la plorar i demanar-me que deixés la meva vocació, haver de desenganyar-la.

Era com si les mentides que vomitava el Ricard mostressin la brutícia que duia a dins. Va omplir el got amb l’ampolla de gasosa que tenia damunt la taula. Em va mirar i va fer un somriure d’aquells que m’haguessin fos només unes setmanes abans. Va apropar-se a mi i em va posar la mà a l’espatlla. Era una bona noia, l’Emma, però potser massa acostumada a que tot li anés bé, a sentir-se admirada per tothom, saps? No va resistir la frustració, però jo no podia enganyar-la ni tan sols aprofitar-me del seu enamorament. Va sospirar i, en veu baixa, però no tant com perquè jo no pogués sentir el que deia, com ho faria un actor per fer-se escoltar pels espectadors de la darreres files, va dir que la venjança de l’Emma havia estat massa cruel.

Fer creure  tothom que jo havia tocat aquella nena, deia amb el cap cot  i amb una indignació que li aprimava els llavis i li encenia les galtes, posar-me en perill d’un linxament per part dels veïns del poble, gent primitiva que va oblidar tot el que havia estat fent per ells i que va esperar-me a la carretera com feres salvatges. Homes sense criteri, influenciats tots per les noticies, que veien el que no hi havia, que m’acusaven d’haver abusat de la noia, quan el cert és que va ser ella qui em buscava. I jo mai he posat traves de cap mena a l’expressió dels sentiments. Tu ho saps més bé que ningú que l’edat és un convencionalisme, hi ha qui madura de seguida i qui arriba a vell sense fer-ho. Per què has amagat als teus pares la nostra història? Perquè ells no l’entendrien, i en canvi tu i jo hem estat feliços, ens estimem. Diries que jo t’he obligat a res, que no hem estat tots dos que hem volgut el mateix?

Ja no sentia res. No m’impressionava com tan sols un mes abans amb la seva vehemència ni creia res del que m’estava dient. Tenia ben present l’Emma mentre m’ensenyava la fotografia dels seus alumnes, ella al costat d’una nena d’onze anys, amb el cap ajupit i els braços caiguts a banda i banda. El Ricard va haver de marxar, els del bisbat el van enviar a Barcelona. A fer mal a un altre lloc, va dir-me.

 Me’l vaig mirar com si fos un estrany i suposo que va adonar-se’n. Llavors va començar a parlar-me amb menyspreu, amb un to que no amagava la ràbia. T’han volgut fer creure que el que viviu a casa vostra és el normal i la normalitat no existeix, nena...

Jo no tenia ganes de contradir-lo. Allò no seria una baralla com les que explicava la Milagros amb el Roquero. Nosaltres no ens escridassaríem i tampoc hi hauria abraçades ni petons després de les llàgrimes. El que m’estava dient el Ricard eren paraules buides, es feia petit, ridícul, i en canvi a mi se m’eixamplava el pit. 

Tu no ets normal, li vaig dir abans de tancar la porta.