Vicenç del Hoyo
—Vigila que no et taquis!
—És que no sé com s’ha d’agafar aquesta ceba per no cremar-me —vaig queixar-me bufant els dits escaldufats.
—Mira que fàcil! S’agafa per les puntes de les fulles, amb l’altra mà s’estira per sota i amb delicadesa fins que se li treu la samarreta i ara, tot això blanc se suca amb mesura dins del vol del romesco i... cap endins.
Related Articles
—No sé si mai n’aprendré —vaig dir.
Els companys de la feina m’havien convidat a Menjar un àpat típic de la comarca. Tots eren molt amables i volien complaure’m tot el que podien. Quan van saber que jo no era del país em van convèncer que havia de provar un àpat amb les cebes allargades típiques que es cremaven al foc i se les embolicava en papers de diari mentre reposaven una estona a l’interior de la corbada teula de terrissa.
Era un menjar estrany perquè s’havia de menjar dret. Era com voler menjar espaguetis un per un agafats per un extrem i que volguessis que entressin totalment rectes dins de la gola després de sucar l’altre extrem dins d’una espessa salsa. Això t’obligava a alçar el cap el cel i aleshores el Sol t’enlluernava i amb els ulls tancats havies d’obrir la boca com si volguessis atrapar l’aigua de la pluja.
—Què et sembla? T’agrada?
—No trobes bona la salsa?
—Vols que te’n prepari un altre?
Eren realment persones molt afectuoses. Estaven delirosos perquè m’agradés aquella estranya verdura tan seva. Menjar per ells era com realitzar un acte litúrgic. Era com ingerir un tros del seu país, del seu passat, de la seva vida. Semblava que aquelles cebetes esprimatxades i pàl·lides amb aspecte d’espelma mullada, fossin el destil·lat de segles d’història del seu país.
Jo havia rebut un entrenament molt intensiu durant anys. Una de les regles bàsiques per tenir bon rendiment com a esportista era saber, en tot moment, què ingeries, ja que era el resultat d’un càlcul precís sobre el combustible necessari per aconseguir el resultat desitjat. Un esportista d’elit no menja en el sentit col·loquial del terme. Tot el que forma part del contingut del plat té nom de proteïnes, carbohidrats, glucosa... L’aspecte, moltes vegades, és de líquid de llampants colors o són directament píndoles. Per això ficar-me a la boca una ceba d’aquest aspecte era el més semblant a imitar una experiència de la dieta d’una astronauta.
Jo havia rebut un entrenament molt intensiu durant anys. Una de les regles bàsiques per tenir bon rendiment com a esportista era saber, en tot moment, què ingeries, ja que era el resultat d’un càlcul precís sobre el combustible necessari per aconseguir el resultat desitjat. Un esportista d’elit no menja en el sentit col·loquial del terme. Tot el que forma part del contingut del plat té nom de proteïnes, carbohidrats, glucosa... L’aspecte, moltes vegades, és de líquid de llampants colors o són directament píndoles. Per això ficar-me a la boca una ceba d’aquest aspecte era el més semblant a imitar una experiència de la dieta d’una astronauta.
