Vicenç del Hoyo (Foto: Alla Vereshchagina)
En Gerard era una persona sociable. Li agradava agradar. No podia sofrir fer patir. Però això provocava que tingués una vida social poc sincera tant Amb Els altres com amb si mateix. Podia, per exemple, passar una llarga estona parlant al costat de les màquines de cafè amb l’Eli, que era una dona amb qui no compartia cap afició ni complicitat. Només per un mal concepte del que es pot considerar bona educació era capaç de riure de la manera de narrar de l’Eli d’algun episodi amb els seus cunyats.
En Gerard, amb el pas dels anys, s’havia adonat del tipus de servitud que implicava la seva sociabilitat.
—Com ha anat el cap de setmana?
Aquesta era una pregunta innocent que només volia ser amable amb els companys de la feina. Però formular-la podia ser interpretada com una invitació a narrar de forma detallada les dificultats que tenia la Blanca, per exemple, una mare amb la seva filla adolescent, amb l’Olga. Un relat tan íntimament minuciós, tan emocionalment introspectiu que a en Gerard li era impossible dir:
—Els meus caps de setmana són molt més tranquils —i marxar al seu despatx a fer feina.
O bé dir:
—Crec que us hauríeu de posar en mans d’un professional. Les dues teniu molta feina per fer —i d’aquesta manera tallar l’allau verbal de la Blanca.
A força de posar cara de parar atenció a les llargues explicacions simulant tenir molt interès s’havia convertit en algú molt informat a l’oficina. Estava assabentat de moltes intimitats de la majoria dels seus companys. Per precisar, caldria dir que les hauria de saber si hagués escoltat el que li explicaven amb tanta devoció però a en Gerard el pensament se li escapava per altres laberints mentals i perdia el fil conductor de la conversa amb facilitat. Adonar-se de la seva manera de ser va fer que comencés a dubtar de la seva sociabilitat i de la manca de fortalesa moral sobre la quals’arrelava. Es va obligar a no iniciar mai una conversa, de manera que va prohibir-se formular una pregunta quan es topava amb algun company. Només es va permetre realitzar sentències afirmatives, negatives o probabilístiques, mai interrogatives.
—Sembla que t’ha provat, el cap de setmana.
No va trigar a descobrir que una frase d’aquesta mena sempre s’interpretava com una excusa per explicar Amb Tot Luxe de detalls les formidables vivències experimentades per la Lourdes, una noia molt esportista que cada dissabte o diumenge participava en tota mena de curses o reptes esportius que oferien les diferents poblacions veïnes.
En Gerard va pensar que les seves afirmacions havien de ser menys concretes, de manera que no es poguessin interpretar com una apel·lació a una vivència específica de l’interlocutor. Es tractava de parlar d’un tema intranscendent.
—Sembla que a aquesta tardor li costa venir el fred.
Va pensar que per fi havia trobat una manera de no semblar un feréstec ermità i alhora no convidar a ningú a explicar la seva vida personal.
Estava equivocat. Va haver d’assabentar-se, amb tot luxe de detalls, del prematur canvi d’armaris que ja havia fet la Sara i com després s’havia vist obligada a desfer-lo per poder vestir-se d’acord amb la temperatura i no respecte al calendari.
Finalment, aquell hivern, en Gerard va deixar de prendre cafè. Va descobrir que mai li havia agradat el cafè.
