Vicenç del Hoyo
La vaig conèixer un dia de vaga general. Hi va haver una època en què els sindicats es pensaven que eren tan poderosos que podien fer caure governs. Era un dimarts del mes de novembre, això ho recordo bé. No funcionaven ni el metro ni l’autobús. Els piquets havien travessat cotxes a les principals avingudes i havien cremat piles de papers a no sé quin túnel de metro, de manera que tota la ciutat Havia quedat paralitzada. Les botigues estaven totes amb les persianes abaixades, com si fos diumenge. La majoria de panys i cadenats estaven plens de silicona. Si algun botiguer s’havia atrevit a aixecar la persiana, una pedrada perduda havia provocat una trencadissa dissuasiva. Només alguns bars s’havien salvat. Podien tenir la persiana a mitja asta. La vaga era general, però els bars dels obrers constituïen una zona d’avituallament exempta de la prohibició. Ni els taxistes eren prou agosarats per circular per segons quines barriades.
Jo tenia un dos cavalls tronat i gairebé mai el feia servir. Però aquell dimarts el vaig agafar. Havia d’anar a l’hospital. Havien ingressat urgentment al meu germà. En una manifestació que havien organitzat els de Correus s’havien produït uns aldarulls i no sé com ell es va cremar, els braços i les cames, amb un còctel molotov. Mai m’he cregut la versió que va explicar. Segons el meu germà, ell s’hi va trobar però, jo crec, que ell el va tirar. La qüestió és que li havien de fer un trasplantament de pell i semblava que amb el seu cos no n’hi havia prou. Necessitaven un donant i van demanar que es presentés el seu germà per veure si era compatible. Així que sí o sí havia d’arribar a l’hospital. Per això vaig agafar el cotxe tan aviat com vaig poder, no fos cas que tallessin el trànsit al meu barri.
—Em pots portar?
Vaig sentir una veu de dona quan estava provant d’obrir la porta. Ella anava molt abrigada. La nit encara no havia esdevingut dia. Semblava molt decidida.
—Com a mínim pots acostar-me a la..., fins a sortir del barri —no era una pregunta, era un prec fet amb prudència, com acovardida.
Un grup de mecànics, a jutjar per la vestimenta blava, van sortir de sota de la persiana del bar Sputnik. Se’ls veia animats. Van passar per la nostra vora escampant l’aroma de la barreja matinera i una melodia xiulada. Era la internacional. Quan van haver passat algú ens va increpar.
—Avui no es treballa, entesos?
La noia atemorida va aprofitar per seure al meu costat, dins del cotxe.
Va resultar que era infermera del mateix hospital on era el meu germà. Des d’aquell dia ens vam veure tan sovint que uns mesos més tard vam anar a viure junts.
Després hi ha hagut més vagues generals. També han existit més relacions trepidants i fortuïtes que passats uns anys s’han marcit lentament o ràpidament. Tot el que comença s’acaba. Una i altra vegada passa el mateix. Però em nego a pensar que passa el de sempre. No és veritat. Dubto que abans fossin millors els obrers, o els sindicats més combatius, ni els estudiants eren més idealistes que ara. A cada moment passa la seva cosa i el que més costa és reconèixer-li l’aspecte especial i peculiar i no convertir-lo en la sorra uniforme amb el que el ciment del temps construeix les vides idèntiques.
