Maria Guilera (Foto: Agnieszka Rembacz)
El divorci havia estat tan tràgic, que si no hagués estat pels veïns del costat potser hauria emmalaltit. Prenia pastilles per dormir, potser més del compte. No sortia de casa, s’alimentava de iogurts i xocolata i havia perdut el costum de dutxar-se.
De tant en tant es trobava una cassoleta al damunt de la rentadora. Li deixaven ells, abocant-se a la barana de la galeria i allargant el braç per posar-li allà. A dintre hi havia les delícies casolanes que cuinava el Joan i que omplien el celobert d’aromes familiars. Fricandó amb moixernons, escudella barrejada o canelons amb el seu toc de trufa.
Com que es veia obligada a tornar els recipients, esperava fins que un dia o altre se sentia amb forces de trucar a la seva porta. La feien passar i, un cop dintre, tot semblava ser més fàcil. Escoltava les tafaneries de la comunitat o les històries de la filla que treballava a fora. De vegades miraven junts alguna pel·lícula antiga de les que tant agradaven a la Pepa, i el Joan treia els gotets de limoncello i els tornava a omplir quan els veia buits.
Aquelles nits la Lídia s’oblidava les pastilles i dormia com una soca.
–I ja ho saps, vine quan vulguis, que et trobem a faltar –feia la Pepa picant-li l’ullet.
Abans de marxar l’abraçava fort i s’estava una bona estona amb els braços al voltant d’ella. Li deixava aquella olor, la de casa dels veïns, i la Lídia se l’enduia a casa seva.
De tant en tant es trobava una cassoleta al damunt de la rentadora. Li deixaven ells, abocant-se a la barana de la galeria i allargant el braç per posar-li allà. A dintre hi havia les delícies casolanes que cuinava el Joan i que omplien el celobert d’aromes familiars. Fricandó amb moixernons, escudella barrejada o canelons amb el seu toc de trufa.
Com que es veia obligada a tornar els recipients, esperava fins que un dia o altre se sentia amb forces de trucar a la seva porta. La feien passar i, un cop dintre, tot semblava ser més fàcil. Escoltava les tafaneries de la comunitat o les històries de la filla que treballava a fora. De vegades miraven junts alguna pel·lícula antiga de les que tant agradaven a la Pepa, i el Joan treia els gotets de limoncello i els tornava a omplir quan els veia buits.
Aquelles nits la Lídia s’oblidava les pastilles i dormia com una soca.
–I ja ho saps, vine quan vulguis, que et trobem a faltar –feia la Pepa picant-li l’ullet.
Abans de marxar l’abraçava fort i s’estava una bona estona amb els braços al voltant d’ella. Li deixava aquella olor, la de casa dels veïns, i la Lídia se l’enduia a casa seva.
Havia tornat a Barcelona després de dos anys a Cambridge. No semblava la mateixa que quan va marxar. Ara estava serena, no tan prima, i tornava a somriure cada cop que algú se li adreçava.
La Pepa i la filla gran van anar a buscar-la a l’aeroport. Anant cap a casa li van explicar tot.
–Però, per què no em vau dir res? Jo creia que tot anava bé, el darrer cop que us vaig veure, després de l’operació, semblava molt eixerit. No m’ho puc creure.
–T’avisem –li havien dit– que ell en parla sense embuts, que fins i tot en fa broma. Ja saps com és.
En Joan era a casa amb el batí de sempre, que ara li venia set canes gran, ajagut més que assegut al sofà i tapat amb un cobrellit de patchwork d’aquells tan bonics que feia la seva dona.
–Ostres nena, que maca estàs. I què fa, aquell professor tan seriós? Ha vingut amb tu? Li he de dir quatre coses abans no sigui massa tard. Ah –va afegir abans d’acomiadar-la–, quan puguis passa un moment, m’has de corregir una cosa, Lídia.
Ella va protestar. Ja ho fas prou bé, home.
Però el Joan va insistir tant que l’endemà mateix va anar-hi. Ell l’esperava amb l’ordinador obert i una copa de limoncello. Se’l va prendre d’un glop i es va asseure davant la pantalla.
“Després de la cerimònia, que cadascú vagi pel seu compte a l’estació dels Ferrocarrils Catalans del carrer Provença i un cop allà…”
–Quan jo em mori – li va dir el Peter– voldria una festa així. Amb aquesta olor de costelles a la brasa, la safata de pa amb tomàquet, les ampolles de Priorat damunt la taula i els amics trencant-se de riure recordant els meus acudits.
–Si tu no en saps, d’explicar acudits, carinyo –li va dir ella mentre l’abraçava.
La Lídia tenia la cartolina a les mans i, com més la mirava, més llàgrimes li corrien galtes avall. El paper tenia una textura lleugerament granulada i un color blanc trencat. De bona qualitat, com no podia ser d’altra manera si ell l’havia triat. La lletra elegant, menuda i amb un relleu quasi imperceptible.
“Després de la cerimònia, que cadascú vagi pel seu compte a l’estació dels Ferrocarrils Catalans del carrer Provença i, un cop allà, agafi el tren. Baixeu a Les Planes i us arribeu fins al “Merendero d’en Cisco”
“Després de la cerimònia, que cadascú vagi pel seu compte a l’estació dels Ferrocarrils Catalans del carrer Provença i, un cop allà, agafi el tren. Baixeu a Les Planes i us arribeu fins al “Merendero d’en Cisco”
No porteu res per menjar, que d’aquest tema i del beure ja me n’he encarregat jo.
Apa, siau! Que us la passeu bé, bandarres”.
A la banda dreta, amb una línia fina, la silueta del Joan, d’esquena, enfilant un camí estret amb el cistell d’anar a caçar rovellons en una mà i un bastó a l’altra.
