Vicenç del Hoyo (Foto: Anuchit Sundarakiti)
―Si us plau, faci el favor d’acompanyar-me! ―li ordenà el dependent de la llibreria a l’home de la Gorra Grisa.
Aquest va fer cara de sorprès.
―Jo? Per què? ―va dir deixant el llibre que tenia a les mans sobre la pila que hi havia a la taula―. Que passa alguna cosa?
Related Articles
El treballador de la llibreria era un noi jove i prim amb unes ulleres d’estudiant universitari. Gesticulava de manera seca i enèrgica.
―Vingui amb mi al despatx i li ho explicaré ―va dir el noi i es va posar darrera de l’home tot barrant-li el pas i ensenyant-li el camí cap al fons de la llibreria―. No posi les coses més difícils o hauré de cridar els de seguretat.
L’home de la Gorra grisa es va gratar el cap. Va alçar la gorra deixant veure una closca pelada com la d’un ou.
―Està equivocat. Jo no he fet res incorrecte.
La llibreria estava composta de diverses sales de grandària desigual però totes amplies. Cada sala estava dedicada a un o dos temes: poesia, història i economia, teatre, filosofia. Era una llibreria universitària amb vocació d’especialista. A primera hora de la tarda la majoria de les sales eren desertes. Només es podia veure algunes persones d’edat avançada amb cara de lletraferits.
L’home de la gorra grisa va començar a caminar en la direcció assenyalada. Al seu darrera va sentir:
―Si no ha fet res, no té perquè amoïnar-se.
No semblava que estigués preocupat, de fet, no semblava algú que fos fàcil d’intimidar. El seu aspecte era el d’una persona que ja havia traspassat el zenit de l’existència però no es podia dir que fos un vell. De gestos elàstics, malgrat que tenia un posat un mica encorbat. Duia una jaqueta llarga i fosca. A l’esquena carregava una voluminosa motxilla de color verd militar.
Van avançar per la Literatura Nòrdica i Centreeuropea, l’Ensenyament d’Idiomes i l’Autoajuda fins arribar a l’Art i Cinema. Asseguda al taulell d’aquesta secció hi havia una dona d’edat madura. Estava introduint dades a l’ordinador.
―És aquest l’home del que li he parlat, senyora Ferrer.
La dona va alçar la mirada amb cara encuriosida per escrutar l’ànima de l’home de la gorra grisa. Es va alçar i se’n va anar caminant i d’aquesta manera va obrir el pas a la breu comitiva fins arribar a la porta d’un petit despatx que hi havia al costat. Fent-se a un costat va deixar passar els dos homes.
―Ara obri la motxilla! ―va ordenar el jove llibreter.
L’home va descarregar la motxilla sobre la taula i es va encarar al depenent.
―No em fa res ensenyar-vos el que conté la motxilla ―va dir―. Però estàs equivocat.
Va afluixar les corretges de la motxilla i va obrir una cremallera deixant veure els lloms d’uns quants Llibres. Potser s'hi veien una dotzena.
―Veu el que li havia dit, senyora Ferrer? Tot ple de llibres.
La dona duia unes ulleres baixes, de les que es fan servir per llegir de la vora amb una cadena daurada penjada al coll. Mirava el contingut de la motxilla per sobre de les ulleres.
―A la seva edat, segur que no en té necessitat ―La dona es va quedar mirant fixament la cara de l’home de la gorra―. Si, ja pot riure!
L’home de la gorra grisa va treure tots els llibre de la motxilla i els va deixar sobre la taula del despatx. Ho va fer amb un gest delicat i considerat, dipositant els llibres com si fossin objectes valuosos.
―No s’ofengui si em veu riure, és que em fa gràcia la situació.
L’home de la gorra grisa va descordar-se l’abric i d’una butxaca interior va fer emergir tres llibres i de l’altra banda de l’abric van aparèixer dos més. Tots els va apilar delicadament sobre la taula. Aleshores, se’ls va mirar i va somriure.
―Vosaltres us penseu que jo vinc a prendre llibres, a robar-ne. Esteu totalment equivocats.
El noi es neguitejava i es retorçava les mans.
―Jo l’he vist altres tardes. Sempre ve a l’hora que la llibreria és buida. Es deu pensar que aquí ens mamem el dit.
L’home de la gorra grisa va estendre els llibres sobre la taula.
―Són vostres aquests llibres? Els heu trobat a faltar?
Dona i noi van mirar per primera vegada les portades, els títols i els autors dels llibres. Eren llibres que semblaven nous però un examen més atent permetia reconèixer que eren edicions d’una altra època, quan, per exemple, Daniel Gil o Enric Satué seduïen els lectors amb la seves originals portades. Algunes editorials ja feia anys que havien desaparegut.
―No vinc a robar llibres ―va pronunciar robar amb un to llastimós―. Faig tot el contrari, vinc a deixar els meus estimats llibres entre els joves volums d’aquesta època. Em sembla indigne imaginar que la meva biblioteca hagi de desaparèixer en mans de desaprensius llibreters de segona mà o, encara pitjor, que se la quedin drapaires a preu de paper i cartró.
L’home de la gorra grisa es va dur la mà a la gorra, i se la va treure. Va sorgir la lluenta closca. En el cap no hi havia cap cabell, només un borrissol irisat. L’alopècia era completa però no era natural. Semblava el resultat produït per algun agressiu tractament mèdic.
―No sé el temps que em queda. Els llibres ho han estat tot per a mi. No tinc cap record feliç de la meva vida que no estigui d’alguna manera lligat a un llibre, a les idees d’un autor, a les paraules pronunciades per algun personatge literari. Per aquesta raó no puc abandonar-los com aquells que obliden el gos a la benzinera. Només puc imaginar dos llocs escaients per la seva vida futura. Una és vivint una vida funcionarial entre els llibres d’una biblioteca pública. L’altra, la que és preferida per mi, és viure una segona joventut, entre els llibres vius d’una llibreria activa.
Al despatx es va fer el silenci. Cap dels llibreters gosava moure’s.
―Què serà d’ells quan jo no hi sigui?
L’home de la gorra grisa es va encaixar la gorra al cap, va tancar les cremalleres de la motxilla. Els llibres romanien escampats sobre la taula del despatx. Ell semblava a punt de marxar. Semblava que tot ja havia estat dit.
―Nosaltres els cuidarem com si fossin nostres. Pot anar tranquil.
El noi i la dona de les ulleres van veure marxar l’home de la gorra. No el va tornar a veure mai més.
