Get Even More Visitors To Your Blog, Upgrade To A Business Listing >>

Primers divendres (MG)


Maria Guilera (Foto: Bruno Jesus)


Havíem de sopar amb els sogres, com cada primer divendres de mes. En lloc de misses, deia ell, una taula ben parada, que d’hòsties ja n’he rebudes prou, a la vida.

Em tocava fer-ho a casa i havia sortit tard de la feina, tenia mal de cap i Vaig discutir amb el Carles per una tonteria.
–Saps què et dic? Que aquest ritual del primer divendres em té ben tipa. Els teus pares són un parell de jubilats amb una senyora que els endreça la casa. Però jo treballo de vuit del matí fins quarts de set, arribo feta un nyap i no en tinc cap ganes, de ficar-me a la cuina. Que ens convidin al restaurant, tio, que ells poden.
En Carles no va dir res, però va fer aquella cara de màrtir que li conec tan bé. Vaig agafar el cistell i al sortir vaig fer un bon cop de porta.

Al mercat, gairebé totes les parades havien abaixat la persiana, era tard. No havia pensat en cap plat i el que veia no era gaire inspirador. Estava rabiosa i cansada, tant de bo pogués anar a ca la mare, estirar-me al sofà i que fos ella qui em demanés què em venia de gust per sopar i deixar-la fer mentre jo m’endormiscava. Llàstima que  pobreta ja no hi fos. Qui em consolava a mi, eh? Qui?
Vaig passar pel davant la parada dels Desgraciats. Els dèiem així, amb en Carles. Eren una parella de germans d’aspecte brut i amb el peix malendreçat , que no tenien gaire més clients que els restaurants xinesos que els compraven caps de lluç i morralla. Damunt una fulla d’enciam de plàstic reposaven uns escamarlans ensopits. M’hi vaig apropar decidida, empesa per un absurd sentiment de venjança, i els vaig assenyalar.
–Quants en té?
–Només aquests, van contestar tots dos alhora.
Amb el cap, vaig fer un gest afirmatiu.
–Vinga va, posi-me’ls.
Els anaven comptant mentre els deixaven damunt un paper a la balança.
–Just, dotzena i mitja. Li va bé?
Vaig treure el moneder mentre agafava el paperet amb el compte. No em podia creure que fossin tan barats.
–Que són congelats?
–No, no… i ara.

A casa, els vaig posar sota l’aixeta amb repugnància. Els faria a la planxa, amb un bon raig de conyac que ho mataria tot. Segur que acumulaven porqueria de les capses de peix que hi ha a terra, les que s’emporten els darrers que arriben a preu de saldo.
En Carles estava de bon humor. Havia comprat formatge per a la raclette i parava la taula.
–Mira nena, una bona amanida, patates al caliu i la raclette. No cal que facis res, ja veuràs que bé soparem.
Quan va veure Els Escamarlans es va posar encara més content.
–Fantàstic, d’aperitiu! Vaig a posar l’Albariño a la nevera.

L’endemà al matí em va trucar la meva sogra, tota atabalada.
–Nena, el papa està fatal. Ja li deia jo, que no mengés tant formatge. És que aquest home no té aturador… tota la nit al vàter.
Va lamentar-se una bona estona.
Quan vam penjar el telèfon, jo tenia un nus a la gola. No els havia ni tastat jo, els escamarlans. En canvi ell, pobre, amb quin afany xuclava els caps mentre a mi se’m regirava l’estómac.
Això és ser mesquina. No em trec de sobre el càrrec de consciència.


This post first appeared on La Karcoma-Relatos, please read the originial post: here

Share the post

Primers divendres (MG)

×

Subscribe to La Karcoma-relatos

Get updates delivered right to your inbox!

Thank you for your subscription

×