Get Even More Visitors To Your Blog, Upgrade To A Business Listing >>

Emprenedoria (VH)


Vicenç del Hoyo

—Fes força aquí. Vaa.... vinga... he de fer entrar la palanca.
—Faig el que puc. Això està clavat.
—Una mica més..., va... Ara! Molt bé.
Es va sentir cruixir la fusta i el pany va cedir. La porta però, continuava tancada. El Pare va fer una passa enrere i li va donar una puntada de peu i la porta es va obrir de cop.
—Voilà!
Vam entrar sense tancar la porta. Estalvia't accions inútils, vaig pensar que hauria dit el pare.
Per ser una segona residència semblava tenir de tot, menys alarma. El pare va seure al sofà i amb el comandament a distància va encendre la tele.
—Ves a veure si hi ha alguna cosa fresca per beure.
La cuina era al costat de la sala d’estar. Granit negre, cuina d’inducció i la nevera d’un sorprenent color groc lloro. Era una extravagància que em convidava a la indulgència. Vaig agafar dues cerveses i després de regirar alguns armaris vaig preparar una safata amb una bossa de patates, un plat amb olives farcides d’anxova i una llauna de musclos en escabetx.
La televisió emetia un documental sobre la vida salvatge a l’Àfrica, en el qual es mostrava com algunes espècies accepten la proximitat d’altres amb la finalitat de compartir beneficis variables. Era un moment de tranquil·litat. Amb els peus sobre la tauleta baixa i repapats al sofà contemplàvem com una mena d’esplugabous introduïa tot el cap dins d’un mandrós hipopòtam per fer-li d’escuradents.
—Què, ens hi posem?
El pare era impacient de mena. Amb el ganivet a la mà va esbudellar el sofà deixant veure cintes elàstiques i espuma de color groc. D’una estrebada va fer caure les cortines, arrancant l’ancoratge de la paret. Mentre, jo obria calaixos per escampar pel terra el contingut, bolcava les cadires, trencava els vidres dels quadres i dels miralls. Durant deu minuts no es va sentir altra simfonia que música contemporània per a ganivet i martell. Vam procurar no mostrar favoritisme amb cap de les estances ni armaris.
—Què estàs fent?
M’havia quedat admirat mirant els títols dels centenars de Llibres que hi Havia a una llarga llibreria que folrava una paret del passadís.
—És increïble! El propietari d’aquesta casa deu ser un especialista en literatura. I són tots, els alemanys:  Goethe, Buchner, Hoffman, von Kleist; els francesos: Zola, Flaubert, Víctor Hugo, Dumas; els anglesos ...
—Para el carro! —em va aturar el pare amb gest de traginer—. Tu de què vas? Et penses que ets a la biblioteca i vols fer ús del servei de préstec?
—No res, pare. Ha estat un moment de feblesa. De sobte m’han vingut una allau d’imatges de la facultat, de les classes, de les lectures, dels debats... de la il·lusió d’un futur entre els llibres i la cultura.
No va poder contenir tanta impaciència. Va donar una braçada, com si nedés i va fer caure dotzenes de llibres. Després una altra braçada. Va recórrer el passadís amb un estil crol impecable. Va deixar una estela de llibres al seu darrera.
—La culpa és meva! Vaig ser jo qui et va inculcar unes idees equivocades. Pensar en el futur! Esforçar-se al màxim!. Sacrificar-se! Com ens han enredat.  
—No, pare —em vaig atrevir a contradir-lo—. A mi sembla em va agradar estudiar i aprendre. Ha estat una etapa bonica i enriquidora.
—I de què t’ha servit? Es pot saber? —va dir el pare donat puntades de peu a un exemplar de “Vermell i negre” de Stendhal—. Més valdria que t’hagués felicitat quan duies males notes de l’escola i que t’hagués pagat un viatge a Eurodisney si algun cop hagués arribat una carta per mala conducta. Així que de llibres no en vull veure ni un més.
D’aquesta manera va donar per acabada la conversa. Em va fer una mica de pena. Ell que sempre havia estat tan rígid amb les idees. El blanc és blanc i el negre no té res a veure. Això és així perquè sempre ha estat d’aquesta manera. La mentida és una fosca falsedat i mai podrà esdevenir lluminosa veritat. Una llàstima. Tota la vida havia viscut embolcallat amb els seus proverbis i frases fetes. Un mèrit se li havia de reconèixer, havia estat capaç d’adonar-se de tots els gats que ens volen fer passar per llebre i canviar de principis.
Un cop fora, vam pujar al cotxe que havíem deixat un parell de carrers més enllà.
—Quant creus que hauré d’esperar?
—No gaire. Com a molt dues setmanes. D’aquí quinze dies et passes per aquí i ja s’haurà escampat la por als lladres.
—Tu creus que s’avindran a contractar un servei de protecció amb alarma?
—N’estic segur. I sinó farem un altra batuda per la urbanització. Ja saps que per aconseguir feina pel meu fill sóc capaç de qualsevol cosa.


This post first appeared on La Karcoma-Relatos, please read the originial post: here

Share the post

Emprenedoria (VH)

×

Subscribe to La Karcoma-relatos

Get updates delivered right to your inbox!

Thank you for your subscription

×