Vicenç del Hoyo (Foto: Robert Doisneau)
Mirar el món des de la Finestra. Molt diferent a mirar la T.V. Saber que és molt diferent estar dins que estar a fora. A dins tot era previsible. El ritme dels esdeveniments tenia un horari tan marcat que feia innecessària l’existència del rellotge. Un dia rere l’altre. Despertar-se era com tornar de viatge. Dormir era com estar a fora. A dins, a casa, res era emocionant, tot era fix i immòbil, com si els mobles fossin de pedra. Tot tenia el seu lloc des de temps immemorials. Els llums eren els mateixos des que Havia nascut. Els mateixos exactament no, ja que si algun cop s’havia esquerdat algun dels globus o floró, allà havia quedat per constatar el lent pas del temps.
A fora de casa hi havia vida, moviment i activitat. Era un barri popular i, per aquesta raó, la gent vivia bona part de la seva vida al carrer. Al carrer els nens jugaven a pilota, els avis fatigaven els bancs, les dones es trobaven quan anaven o venien del mercat i podien passar el matí xerrant i simulant tenir molta pressa com si a casa la cassola estés al foc. Mirar per la finestra era una forma d’atansar-se a la vida real i vertadera. Obrir-la i escoltar el xivarri i sorolls del món exterior era una manera de tranquil·litzar-me i poder respirar profundament: hi ha un món real, on passen coses veritables encara que siguin tan insignificants com que un nen prem un botó de la font i fa rajar aigua i el seu gos posa la boca sota el rajolí i treu la llengua insistentment per aconseguir atrapar espurnes de líquid.
Tancar la finestra era retornar al silenci expectant. A casa meva sempre s’estava esperant. Res passava en el moment que volia. Sempre m’avançava. Tenia gana abans que estés preparat el sopar. Volia anar a jugar abans que fos el moment de fer-ho. Volia dutxar-me abans que l’aigua estès calenta. Només a l’hora d’anar a dormir semblava que em retardava. Tots em volien veure adormit abans que tingués son.
D’aquesta època deu provenir l’afició a la lectura. Un llibre era una finestra. Però hi havia un no-sé-què de mal vist en l’evasió, com en totes les presons. Et volien tenir tancat i molt conscient. Havia de mirar per la finestra dissimuladament. Es podia fer quan ningú et veia.
Segons ells, a fora tothom era mesquí i fals. Sempre s’havia de malfiar dels estranys. Els que feien vida al carrer eren els més dropos.
La fortuna em va somriure quan un germà de la mare, un bala perduda segons el meu pare, va aparèixer un diumenge amb un cadell de gos. Va dir que era per a mi, que era un regal. Malgrat totes les reticències familiars, no van tenir el valor de negar-me’l. Era un gosset negre, amb la cua cargolada com un porquet, del qual jo tenia les esperances que arribés a fer-se alt i gran com un pastor alemany però que, per a alegria dels meus pares, va resultar ser un gos de pota curta i amb un aspecte abotifarrat. Femella!, va exclamar la mare quan es va adonar del sexe.
Per a mi va ser com si el meu tiet m’hagués aconseguit un passaport per poder viatjar. Amb l’excusa de passejar al gos podia fer vida a fora i oblidar les pacients esperes a casa. Ara era al revés, ens havien d’esperar a nosaltres. A vegades, s’escapava i em costava recuperar-lo.
Va ser una temporada feliç, fins que un dia que la gosseta s’havia escapat, la vaig trobar enganxada a un mascle. Era un gos que mai havia vist, però no hi va haver manera de separar-los.
No vull recordar quan, setmanes més tard, el pare va descobrir el que li passava a la gossa. Van esperar que parís quatre cadells i, després, van desaparèixer tots.
Amb la seva partida es va esfumar el meu passaport i vaig poder recuperar les meves desil·lusions.
