S'aproxima aquest dia tan especial que és el primer de Novembre, Dia de Difunts, en el qual retem homenatge i memòria als éssers estimats que ens han abandonat. Encara que últimament aquesta celebració s'ha vist adulterada amb la invasió plastificada en forma de pretensiosos i freds rams de flors, així com per una barata còpia del Halloween nord-americà. Per fugir d'aquesta falsedat se m'ha ocorregut portar fins aquí la que, a parer meu, és la més bella missa de rèquiem composta mai, el Rèquiem en re menor (KV 626) de Wolfgang Amadeus Mozart. Obra inacabada per la prematura mort del genial compositor i dotada d'una sorprenent força i espiritualitat, des del seu principi amb el Kirie i el Dies Irae, que fan posar els pèls de punta, ens sentim arravatats per una música que ens deixa entreveure el que per a Mozart ha de ser la glòria divina, elevant-nos en columnes salomòniques i volutes barroques de cors angèlics, de serafins i arcàngels fins al més alt en un tot ascendent, per després portar-nos pels camins de recolliment i oració.


Però sens dubte aquesta obra està marcada pels estranys fets que la van envoltar:

En 1791 un desconegut vestit de gris, que va refusar identificar-se, es va presentar a casa de Mozart encarregant-li la composició d'un rèquiem i donant-li un avançament, va quedar que tornaria un mes més tard. Però el compositor va ser cridat des de Praga per escriure l'òpera "La clemència de Tito" per festejar la coronació de Leopold II. Quan pujava amb la seva esposa al carruatge que els portaria a Praga, el desconegut va tornar a presentar-se, preguntant-li per l'encàrrec. Això va esglaiar al compositor. Més tard es va saber que aquell ombrívol personatge era un enviat del comte Franz Walsseg, l'esposa del qual havia mort. El vidu desitjava que Mozart compongués la missa de rèquiem per als funerals de la seva dona, però fent-la passar per seva, per a això era necessari el seu anonimat.


Mozart, obsessionat amb la idea de la mort des del traspàs del seu pare, afeblit per la fatiga i la malaltia, molt sensible a tot allò amb aspecte sobrenatural - per la vinculació amb la francmaçoneria - i impressionat per l'aspecte de l'enviat repetia: "No em puc desprendre de la imatge del desconegut, ho veig pertot arreu i em prega impacient que realitzi el treball"; va acabar per creure que aquest era un missatger del destí i que el rèquiem que anava a compondre seria per al seu propi funeral.

El 4 de desembre de 1791 els va demanar als amics, que envoltaven el seu llit, que l'ajudessin a cantar la "Llagrimosa", però a la meitat de l'execució els sanglots el va interrompre; més tard va donar al seu deixeble Süsmayer indicacions per acabar-la. "Aquesta nit" (escriuen David i Federico Ewen), "la seva esposa Constança, la seva germana Sofia, i el deixeble Süsmayer es van agenollar al costat del llit... Es va cridar a un sacerdot perquè li administressin l'extremunció. A mitjanit, Mozart es va acomiadar de la seva família. Després es va tornar cap a la paret. Quan el van tocar van comprovar que havia mort".


A la seva mort, Mozart havia acabat tres seccions: Introito, Kyrie i Dies Irae. De la resta només va deixar les parts instrumentals, el cor, veus solistes i el xifrat del baix i òrgan incomplets, a més d'anotacions per al seu deixeble Franz Xaver Süssmayer. També hi havia indicacions instrumentals i corals pel Domine Jesuy en l'Agnus Dei. No havia deixat res escrit pel Sanctus ni el Communio. El seu deixeble Süssmayer va completar les parts que restaven de la instrumentació, va agregar música on faltava i va compondre íntegrament el Sanctus. Pel Communio, simplement va utilitzar els temes del Introito i el Kyrie, a manera de reexposició, per donar-li certa coherència a l'obra.

L'estrena del Rèquiem es va produir a Viena el 2 de gener de 1793 en un concert en benefici de la vídua del músic austríac. Va ser interpretat de nou el 14 de desembre de 1793, durant la missa que commemorava la mort de l'esposa de Walsegg.