No sé massa bé perquè. Pot ser siga el poc temps disponible, pot ser la falta de tranquilitat o pot ser la rutina tristament perduda d'allò que tant m'ajuda, però feia molt que no t'escrivia...

Lluny de tú i sense veure't desde fa temps tot és més difícil però l'esperança dels teus llavis junt als meus m'ajuda a despertar cada matí.

Fa temps estic fluix, l'entorn no m'ajuda, però com sempre eixiré endavant i intentaré cada dia dibuixar-te un somriure.

Poc a poc tot va millorant, amb molt de pesar me n'adone que encara que estime al meu poble i el seu entorn com mai n'estimaré ningun, serà difícil que acabe ací, almenys fent el que faig... Com saps, m'agrada treballar en algun lloc on tinga algun objectiu més que el pas del temps però pots estar tranquila, poc a poc vaig aprenent i no deixaré que açò m'afecte, almenys, de moment, no tant...

De totes les situacions s'aprén, més o menys, però de tot s'aprén i al contrari del que he pretés fins ara, vaig a intentar aprendre tot el que puga, sense preocupar-me tant d'allò que puc ensenyar i que malauradament molt pocs pareixen voler escoltar... Com va dir algú, tot té el seu temps...

Saps? Abans escrivia més ràpid, les paraules eren més fluides... Crec que dec tornar a llegir i escriure com abans :)

Són ja 22 dies menudeta... 528 hores sense tú, 31680 minuts sense escoltar el teu somriure, 1900800 segons sense sentir la teua pell...

Et trobe tant a faltar coseta meua que com els llops solitaris cada nit busque la lluna, baixe a la platja per vore el seu reflex en la mar i recordar-te feliç quan estàs en ella oblidant al món...

Et vull tant...