Una solera excel.lent que no va arrelar
Germen d'una altra mítica formació espanyola d’inicis dels setanta: Canovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán (CRAG), Solera va ser un fugaç grup espanyol d’estil pop i curta trajectòria. Creat a Madrid l’any 1972 en format de quartet, estava compost pels germans José Antonio i Manolo Martín juntament amb Rodrigo García i José María Guzmán.
Bregats com a músics de sessió, el quatre components de Solera eren bons instrumentistes, tenien molt bones veus i, a més, eren excel.lents compositors. La seva música es caracteritzava per unes harmonies vocals molt ben cuidades, una base pop força càlida, de tendència més aviat acústica i una excel.lent orquestració instrumental.
El seu primer (i únic) disc es va editar l’any 1973, un elapé que portava el nom del grup: "Solera". El vinil, força variat, estava farcit de cançons molt influenciades per l’estil vocal i la sonoritat acústica de conegudes bandes de la costa oest dels Estats Units com ara, The Byrds o Crosby, Stills and Nash (& Young). Cal esmentar, però, que en aquell període, el disc no va tenir un gran èxit, tot i què va obtenir certa repercussió mediàtica.
De "Solera", posteriorment, s'extraurien dos singles, encapçalats cada un d'ells amb els temes més destacats de l’elapé: la nostàlgica "Calles del viejo París", una esplèndida composició de José María Guzmán i "Linda prima" una cançó de Rodrigo García que narra la història d'una jove que contreu matrimoni per raons de conveniència.
"Calles del viejo París" és un tema de caire sentimental escrit amb una forta càrrega poètica, una cançó que amb exquisida sensibilitat, parla de ferides amoroses, de certa nostàlgia del passat i de l'afecte vers la ciutat de París.
Solera va tenir una efímera vida artística però ens va deixar un grapat de notables cançons, composicions que, sense cap mena de dubte, es troben entre el més destacat del panorama musical espanyol dels anys setanta.
Recorriendo voy las calles del viejo París,
recordando que estuviste junto a mí.
Esos días tan felices que no volverán,
hoy se agolpan en mi mente y después se van...
Germen d'una altra mítica formació espanyola d’inicis dels setanta: Canovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán (CRAG), Solera va ser un fugaç grup espanyol d’estil pop i curta trajectòria. Creat a Madrid l’any 1972 en format de quartet, estava compost pels germans José Antonio i Manolo Martín juntament amb Rodrigo García i José María Guzmán.
Bregats com a músics de sessió, el quatre components de Solera eren bons instrumentistes, tenien molt bones veus i, a més, eren excel.lents compositors. La seva música es caracteritzava per unes harmonies vocals molt ben cuidades, una base pop força càlida, de tendència més aviat acústica i una excel.lent orquestració instrumental.
El seu primer (i únic) disc es va editar l’any 1973, un elapé que portava el nom del grup: "Solera". El vinil, força variat, estava farcit de cançons molt influenciades per l’estil vocal i la sonoritat acústica de conegudes bandes de la costa oest dels Estats Units com ara, The Byrds o Crosby, Stills and Nash (& Young). Cal esmentar, però, que en aquell període, el disc no va tenir un gran èxit, tot i què va obtenir certa repercussió mediàtica.
De "Solera", posteriorment, s'extraurien dos singles, encapçalats cada un d'ells amb els temes més destacats de l’elapé: la nostàlgica "Calles del viejo París", una esplèndida composició de José María Guzmán i "Linda prima" una cançó de Rodrigo García que narra la història d'una jove que contreu matrimoni per raons de conveniència.
"Calles del viejo París" és un tema de caire sentimental escrit amb una forta càrrega poètica, una cançó que amb exquisida sensibilitat, parla de ferides amoroses, de certa nostàlgia del passat i de l'afecte vers la ciutat de París.
Solera va tenir una efímera vida artística però ens va deixar un grapat de notables cançons, composicions que, sense cap mena de dubte, es troben entre el més destacat del panorama musical espanyol dels anys setanta.
Recorriendo voy las calles del viejo París,
recordando que estuviste junto a mí.
Esos días tan felices que no volverán,
hoy se agolpan en mi mente y después se van...
