INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN L’ACTE DE PROCLAMACIÓ COM A CANDIDAT SOCIALISTA A LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT

Barcelona, 15 de juliol de 2017

Amigues i amics,

Molt bon dia, i moltes gràcies per acompanyar-me avui.

El Consell Nacional del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) m’acaba de proclamar com a candidat a la presidència de la Generalitat.

Candidat socialista, sí. Orgullosament socialista. Orgullosament catalanista. Orgullosament federalista. Orgullosament d’esquerres. Però un candidat socialista que espera ser-ho també de tots aquells i aquelles que volen un acord entre els catalans, i un acord entre els catalans i el conjunt dels espanyols.

Un candidat de tots aquells i aquelles que volen un canvi, que volen dir prou, que ja n’hi ha prou. Candidat de tots aquells i aquelles que volen sortir del laberint, que volen obrir una nova etapa política. Que volen un canvi.

Gent que ja en té prou de procés. Gent que no vol perdre més temps ni més frustracions. Gent que potser en d’altres moments va votar una CiU que ja no existeix. Ara que a Convergència sobre els moderats, nosaltres els convidem a fer l’acord i el canvi. I convidem els que van votar Ciutadans per plantar cara, però que ara no en tenen prou amb plantar cara, sinó que volen solucions. I convidem també a la gent d’esquerres que no volen ser comparses del procés.

Gracias, Pedro, por haberme acompañado en un día tan importante. Necesitaba que estuvieses hoy aquí conmigo, y con todas y con todos nosotros.

Porque lo que me propongo hacer necesita de la implicación de todos los socialistas de España. Y por eso te necesitaba hoy a mi lado. Para decirte que no cejes en tu empeño de construir la alternativa al PP, en tu empeño de conseguir el cambio en España. Sí, Pedro, te lo vuelvo a pedir: líbranos de ellos, cuanto antes!

Torpedearon el Estatuto y han sido incapaces de ofrecer ninguna alternativa a un problema innegable. Y así no podemos seguir.

Vull agrair-vos especialment que hagueu vingut avui, que m’hagueu volgut acompanyar en el camí que comença aquí i acaba a la Plaça de Sant Jaume.

Sí, amigues i amics, vull ser President de la Generalitat de Catalunya.

Què diferents veig les coses ara amb respecte de com les veia el 2015! Llavors es tractava de salvar els mobles, d’evitar el naufragi i la desbandada. Quin estiu el del 2015! 10 diputats ens pronosticaven les enquestes. Molts em miraven amb commiseració, amb afecte, sí, però amb resignació.

Dos anys després, el panorama és ben diferent. La majoria independentista ens ha endinsat en un laberint del que no saben sortir. Vinga canvis en el full de ruta, vinga canvis de govern. Incapaços de reconèixer el seu error.

La seva mala lectura dels resultats de les eleccions del 27 de setembre del 2015, la seva errònia fixació d’objectius, la seva equivocada tria d’instruments per assolir-los.

S’han perdut en un laberint del que no saben o no volen sortir. I pretenen arrossegar-nos a tots en un camí sense sortida. Prou!

No hi ha una majoria social en favor de la independència. La independència no pot ni ha de ser, doncs, l’objectiu del govern. La independència no pot ser assolida a través d’un referèndum il·legal, ni tampoc d’una declaració unilateral. Prou!

Necessitem canviar la majoria del laberint, per una majoria de les solucions. Vull encapçalar aquesta majoria. I després del fracàs de l’1 d’octubre aquesta necessitat serà encara més evident.

El president Puigdemont s’ha compromès a fer una cosa que no està en condicions de fer. Aquest és el seu problema. Li ho ha dit el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, el Tribunal Constitucional, la Comissió de Venècia del Consell d’Europa. I fins i tot uns quants exconsellers de la Generalitat.

Li ha dit tothom amb sentit de la realitat, els que tenen la valentia d’expressar lliurement la seva opinió. Aquells i aquelles als que fa fora del seu govern, i molts d’altres que callen per por a anar a contracorrent.

Però tant se val, en castellà antic en dirien: sostenella y no enmendalla. Així van, cada dia més perduts en un laberint del que no en sortiran. Incapaços de rectificar, no volen enfrontar-se a la realitat, no volen reconèixer el seu error.

Per això ha arribat l’hora de dir prou. Prou d’aquest color. Prou de laberint. Prou de donar voltes sense aturador i sense avançar un sol mil·límetre. Prou d’enganys. Prou de perdre temps i energies.

És moment de canviar. De canviar de rumb, de majoria, de govern i de president. Necessitem algú capaç d’arribar a grans acords, acords transversals, en economia, Estat del Benestar, millora de la qualitat de la democràcia, i encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya.

N’estic absolutament convençut: una majoria de catalans i catalanes donarien el seu suport a un acord que enfortís l’autogovern de Catalunya, que millorés el nostre finançament, que reconegués les nostres aspiracions nacionals, que ens proporcionés major protagonisme en la direcció de la política espanyola i europea.

Por eso Pedro es muy importante tu presencia hoy aquí. Porque muchos catalanes y muchas catalanas miran con esperanza el proyecto regenerador, modernizador y de izquierdas que estás encabezando de nuevo. Somos muchos y muchas los que queremos una Catalunya mejor en una España diferente.

Y tú puedes impulsar esa España distinta. Una España que no solo no mire con recelo a Cataluña, sino que la respete en su identidad y garantice que el Estado defienda también con ahínco los intereses de los catalanes y las catalanas.

Alguien que diga que el Estatuto no fue un error. Que lo que fue un error fue combatirlo a capa y espada. Alguien que diga que los problemas tienen solución, que la solución vendrá a través del diálogo, la negociación y el pacto.

Alguien que anule de forma radical los juicios del franquismo. Como el vil asesinato del president Companys.

Alguien como tú, Pedro. Alguien capaz de firmar la Declaración de Barcelona. ¡Gracias! Gracias en nombre de todos los catalanes y las catalanas que quieren una salida al laberinto. A los que no se resignan a seguir perdidos en el laberinto. A los que quieren que Cataluña y España salgan de este callejón sin salida.

Necesitamos, Pedro, a alguien como tú, a un partido como el Partido Socialista Obrero Español, que acabe con la falsa disyuntiva entre independencia o inmovilismo. Hay otro camino. Hay una solución. La Declaración de Barcelona aprobada ayer lo demuestra.

Necessitem un acord. Necessitem un canvi. Són l’acord i el canvi que defenso. Per això vull ser el proper president de la Generalitat.

Vull acabar amb la divisió entre catalans.

Vull evitar la fractura entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Vull utilitzar tots els recursos del govern de la Generalitat per millorar la situació econòmica i per reduir les desigualtats.

Vull estendre la mà a l’esquerra i també al centre.

Vull estendre la mà a autonomistes i federalistes.

Vull bastir àmplies majories per a l’acord i el canvi.

Vull honorar els valors i la història del socialisme català.

Vull honorar els valors i la història del catalanisme, el municipalisme. el federalisme i l’europeisme.

Vull honorar els valors i la història del feminisme i l’ecologisme.

I sí, també, també vull honorar els valors i la història del moviment per a l’alliberament gai, lesbià, transsexual, bisexual i intersexual.

Els i les socialistes de Catalunya som hereus de una història magnífica. Som hereus de Joan Reventós, de Marta Mata, de Maria Aurèlia Capmany, de Carlos Barral, d’Alexandre Cirici, d’Oriol Martorell, d’Enric Adroher Gironella, de Pep Jai, de Ramon Fernández Jurado, d’Ernest Lluch, de Jordi Solé Tura, de Juli Busquets, de Jordi Llimona, de Josep Pallach i de Paco Ramos.

I de tants i tants altres. De Xavier Soto, Antonio Santiburcio i Francesca Martín, i de tants i tantes altres que viuen en el nostre record. Com l’enyorada Carme Chacón.

Som deutors de l’acció de govern dels nostres 122 alcaldes i alcaldesses, de la gestió dels governs dels presidents Maragall i Montilla.

I tenim avui la responsabilitat d’anar més lluny.

Hem de fer-ho amb altres, practicant una política d’entesa, de pacte, cercant sumes i multiplicacions, defugint restes i divisions.

Hem de preocupar-nos del llarg termini, i no del titular de demà mateix.

Per això, la meva acció política i de govern mirarà en tres direccions: Catalunya endins, cap a Espanya i cap a Europa.

Catalunya endins, potenciaré el molt i molt bo que ja tenim en el nostre país, millorant el que no va prou bé però respectant el que funciona. Tota l’acció del govern s’orientarà a combatre les desigualtats, a recuperar el talent que ha hagut de marxar fora, a esdevenir un exemple d’equitat, començant per la igualtat entre homes i dones.

Miraré cap a Espanya, seré tant exigent com dialogant amb el govern de l’Estat, recuperaré el paper d’impuls que fins el 2010 ha desenvolupat sempre Catalunya, cooperant amb la resta de Comunitats Autònomes per construir una Espanya diferent, de baix a dalt. I Catalunya tornarà a ser admirada en el conjunt d’Espanya. No temuda, però tampoc menystinguda. Admirada.

Miraré cap a Europa, reafirmaré l’europeisme del nostre país, recuperaré el prestigi de l’acció exterior de la Generalitat malbaratat els darrers anys. Estarem sempre presents en els fòrums on es discuteix el present i el futur d’una Europa més unida, més potent, més federal i més solidària. I això és tot el contrari de córrer el risc de quedar fora de la Unió Europea. Ens ho adverteix el president de la Comissió Europea.

No és moment de desgranar un programa. Això ja ho farem els mesos d’octubre i novembre. Però sí és el moment de dibuixar el país que voldria.

Un país lector. Un país de biblioteques, mediateques i arxius del segle XXI. Un país d’editorials, petites i grans. Un país d’escriptors i escriptores. Un país educat i educador. Un país de persones que llegeixen i animen a llegir.

Un país de ciència. En el que la ciència i la recerca siguin les nines dels nostres ulls. En el que els investigadors se sentit respectats i recolzats. En el que les universitats floreixin i fomentin el debat i la recerca.

Un país sa, ben alimentat. Que cuidi l’alimentació dels nostres fills, i dels nostres escolars. Vull que prenguem més cura de l’alimentació, de la cuina, dels mercats. Vull que lluitem plegats contra els trastorns alimentaris. I vull, sobretot, que no malbaratem el menjar.

Vull un país per nens i avis. Amb més casals, llars d’infants i ludoteques. Un país que lluiti contra el fracàs escolar. No vull cap pressupost més amb zero euros per les escoles bressol. Vull que avancem cap a una xarxa pública universal i de qualitat de 0-3 anys, que és una etapa educativa, no només un lloc on deixar els nens! Vull un país que cuidi, estimi i respecti la seva gent gran. Que lluiti contra la solitud i la tristor. Que cap avi, que cap àvia se sentin desatesos. Que ningú no tingui por d’anar envellint.

Un país per caminar i descobrir. Ciutats a mida de les persones. Conèixer Catalunya. I amb turistes, sí, molts, però amics de Catalunya. 10 milions de persones ens visiten cada any. Volem que tornin, que coneguin tota Catalunya, i que ho facin des del respecte, el civisme i amb serveis de qualitat. Volem que esdevinguin amics per sempre. I cuidar amb ells la terra i el territori, la costa, els rius i les muntanyes, la qualitat de l’aigua i de l’aire, la nostra qualitat de vida.

Un país digital, capdavanter en economia digital, cooperativa i col·laborativa. Un país capdavanter en innovació. Un país de smart cities, smart villages i smart citizens.

Un país obert i participatiu. De voluntaris i persones compromeses. Un país acollidor i d’acollida, Un país d’entitats, associacions i fundacions. Un país de mecenes petits i grans.

Un país de treball. Per a tothom. Que repensa el treball del futur, que cerca nous models. Que cerca la igualtat: igual feina, igual salari; igual responsabilitat, igual salari. Un país que repensi les oficines del Servei d’Ocupació de Catalunya amb els ajuntaments per tal que esdevinguin centres actius per l’ocupació i el reciclatge professional. Un país que faci de la Formació Professional un factor d’esperança i competitivitat.

Un país connectat. Amb ports, aeroports i carreteres de primera. Amb gestió público/privada dels recursos. Una gestió que asseguri sempre la defensa de l’interès general. El dret a la mobilitat com a principi rector i la sostenibilitat i la transició ecològica com a horitzó. Aigua i energia netes per avui i per demà.

Un país segur, per a les dones, per als infants, per als més grans, per a tothom. Un país segur a les carreteres (amb menys accidents), a la feina (amb menys accidents laborals), al carrer (amb menys violència), a les llars (eradicant la violència masclista), a les botigues (combatent els furts), a les empreses (lluitant contra els fraus), als habitatges (rehabilitats des del punt de vista constructiu i també de l’eficàcia energètica), als barris (amb un nou pla de barris). Un país més segur per les persones amb discapacitat (que han de tenir efectivament garantits els seus drets). Un país més segur també pels consumidors i usuaris.

Catalunya és un gran país. Però podem fer-lo encara molt millor.

Penso en els nostres barris. Cal posar-los tots al dia amb un pla ambiciós de rehabilitació i d’impuls al lloguer accessible. Posant-nos d’acord amb la Unió Europea, el govern espanyol, les Diputacions i els ajuntaments per mobilitzar els recursos necessaris. Posarem habitatges a disposició de famílies treballadores i joves, evitant desnonaments. Recuperarem l’esperit de la llei de barris i l’adaptarem a les necessitats de la Catalunya del 2018.

Massa gent pateix encara els efectes de la crisi. Massa treballadors van perdre la feina i encara no l’han recuperat. Massa contractes són precaris. Massa sous s’han reduït. Estarem sempre al costat dels treballadores i de les seves organitzacions representatives, dels sindicats.

Lluitarem contra la precarietat i la inseguretat davant la feina, combatrem l’empobriment dels treballadors. Mentre els salaris veuen reduir el seu pes en l’economia del país, els beneficis dels capitals especulatius es disparen. Prou!

Utilitzarem a fons la inspecció laboral per combatre el frau i l’explotació. El deteriorament de les condicions laborals està implicant reduccions de salari, augments de jornada, poca estabilitat i problemes de salut als llocs de treball. Prou!

Generarem drets, aflorarem hores no cotitzades, generarem llocs de treball i, al mateix temps, eliminarem la competència deslleial dels que no compleixen amb respecte dels empresaris que respecten els convenis i compleixen la llei, que afortunadament són majoria.

Impulsarem la vocació industrial del nostre país, sense perdre de vista l’agricultura i la pesca, i les necessitats dels que viuen a pagès.

Els treballadors van fer gran Catalunya. I l’engrandiran encara més si fem les coses bé. Empresaris i autònoms ens han de veure en el dia a dia al seu costat. Els hem de garantir seguretat jurídica, ajut i continuïtat en les polítiques públiques.

Necessitem recuperar un gran acord estratègic de país. I tres grans acords transversals: per l’habitatge del futur, l’alimentació saludable i la mobilitat sostenible.

Recuperarem el nivell de despesa que teníem el 2010 en salut, educació i serveis socials.

Sortirem del laberint i del monotema. No perdrem més el temps. Les legislatures tornaran a durar quatre anys, no dos o tres.

Sortirem del laberint fixant objectius ambiciosos però assolibles, assegurant el respecte a totes les idees, evitant cometre una i altra vegada els mateixos errors, no tornarem a passar pels mateixos llocs un i un altre cop, intentarem mobilitzar totes les energies, àmplies majories, i la il·lusió d’una societat que sap que estem en condicions de construir un país millor.

Superarem la frustració que està generant un full de ruta condemnat al fracàs. Trobarem una altra majoria política, amb els que saben que no podem acceptar més temps la falsa disjuntiva entre independència o immobilisme.

Vull que Catalunya torni a ser determinant en la vida política espanyola, per defensar millor els nostres drets i els nostres interessos. Vull que ens centrem a millorar la vida quotidiana de la gent.

No vull que Catalunya segueixi afeblida per la divisió i per un estèril enfrontament amb la resta d’Espanya.

No espero res d’un referèndum que divideix els catalans i que pretén separar-nos de la resta d’espanyols. No espero res d’un referèndum que no estem en condicions de celebrar. No espero res d’un referèndum pel qual no hi ha ni cens, ni junta electoral, ni funcionaris, ni urnes, ni paperetes. Deixem-ho estar. Els que vulguin entretenir-se amb simulacres, allà ells. Nosaltres anem per feina. I quan votem ho farem de veritat. Amb garanties de veritat. Sabent que en democràcia, la garantia és el respecte de la llei.

Per cert, per votar de veritat, perquè no fem ja unes eleccions al Parlament? Així podrem començar a sortir del laberint!

Si fos president ja hauríem recuperar elements d’autogovern erosionats per la sentència sobre l’Estatut.

Si fos president, hauria negociat un nou finançament.

Si fos president, hagués negociat els pressupostos generals de l’Estat.

Si fos president hauria negociat inversions. I les gestionaria conjuntament la Generalitat amb l’Estat.

Amigues i amics, vull substituir l’actual laberint per una nova esperança. Una esperança d’acord i de canvi. L’esperança d’un futur millor.

Passem del laberint sense sortida a un horitzó possible i millor. Recuperem el pas i el temps perdut. Davant dels que proposen una solució impossible, jo proposo un camí i un horitzó possible.

Tot això està al nostre abast.

Sóc el vostre candidat. Però vull ser-ho també de tots aquells i aquelles que no es resignen a l’enquistament del conflicte, ni a l’empat infinit, ni a una lenta decadència, ni a la nostàlgia d’una història inventada.

Sóc el vostre candidat. Però vull ser-ho també de tots aquells que volen acord i canvi. Dels que volen solucions i ja no estan per més romanços. Avui començo a estendre els braços a tots aquells i aquelles que volen retornar al camí profitós, útil i constructiu del catalanisme progressista.

Aquí em teniu. Estic disposat a la feina i estic disposat al combat. Estic preparat, tinc la força i l’energia. Sé sumar i construir consensos. No és moment de fronteres ni de trinxeres. És moment de ponts de diàleg. És el nostre moment.

Us necessito.

Tots plegats, totes plegades, podem fer un país del que ens sentirem ben orgullosos. Compto amb tots i totes vosaltres!

Sortirem del laberint!

Visca Catalunya!