"Necessito diners. Per defensar-me. Per viure. Perquè tu visquis." 

Némirovsky, Irène. El mestre d’ànimes.
Barcelona: RBA-La Magrana, 2009

Le maitre des âmes. Traducció de Josep Escarré
Col·lecció Les ales esteses, 266


::: Què en diu la contraportada...
Dario Asfar, un metge jove i sense ni cinc, accepta practicar un avortament clandestí a una atractiva nord-americana a fi de treure la seva família de la misèria. És el preludi de la transformació de l’ambigu Dario en un metge molt ric i amb molts secrets.
Manipulant amb una intuïció maquiavèl·lica les noves teories psicoanalítiques, esdevé el xarlatà de moda i es converteix en l’indispensable mestre de les ànimes embriagades pel virus de l’ascensió social a la França d’entreguerres...

Amb El mestre d’’animes, una novel·la publicada el 1939 en forma de fulletó a Gringoire, Irène Némirovsky esbossa el retrat d’un immigrant arribat de l’Est amb el desig ardent de triomfar. Desmuntant amb una ploma subtil el vals lleuger de les ambicions, l’escriptora ressuscita amb precisió el remolí mundà i intel·lectual de l’època i ens fa compartir els dubtes i les obsessions dels seus personatges.

::: Com comença...
- Necessito diners!
- Ja li ho he dit: no.
Dario s’esforçava en va per mantenir la calma. Quan estava excitat, la seva veu sonava estrident i gesticulava. Tenia un tipus llevantí, un aire inquiet i una fam de llop: aquells trets que no són d’aquí i aquell rostre que sembla haver estat modelat de pressa per una mà febrosa.

::: Moments...
(Pàg. 23)
Ara ja no podia demanar un àpat per caritat ni suplicar unes quantes monedes per comprar un tros de pa. Era més orgullós, més exigent, més covard. Sobretot, calia quedar bé, guardar les aparences del benestar, d’una bona situació, al preu de qualsevol sacrifici o de qualsevol mentida.

(Pàg. 24)
(...) la gana recorria el camí que va des del cos d’un home fins al fons mateix de l’ànima i arrossega un munt de pensaments rancuniosos, desesperats i vils.

(Pàg. 33)
La vida no l’havia preparat per a la revolta sinó per a l’obstinació, la paciència, els esforços sempre decebuts, sempre renovats; per a la resignació aparent que augmenta i concentra les forces de l’esperit.

(Pàg. 45)
Pensar en la mort era més terrible que la mateixa mort.

(Pàg. 59)
- (...) Ensumo la sort. Ja sap: la sort es creua en la nostra vida i hem d’aprofitar-la, costi el que costi, perquè, ¿qui sap si tornarà un altre cop? Això és el que importa... La resta...

(Pàg. 62)
- (...) l’home de negocis hauria d’estar en la imaginació de les multituds igual que una vedet del music-hall o un boxejador.

(Pàg. 63) 
Vergonya i desig, vet aquí el que sentia amb més insistència en aquesta època de la seva vida! Vergonya de ser irremeiablement el que era i un desig desesperat de transformar-se, de canviar d’aparença, de condició i d’esperit.

(Pàg. 67)
- (...) Qualsevol vida, per poc plenament que s’hagi viscut, és plena d’errors i de pecats –va dir ella en un to profundament sincer que el va sorprendre-; per tant, no renegui del seu passat, ni de la gent que ha conegut, ni de vostè mateix.

(Pàg. 107)
- (...) No em miri; pot tancar els ulls, no es giri cap a mi en cap moment. Jo li faré preguntes, però només sóc una veu, una presència invisible, un aparell receptor que no sabria ni jutjar-lo ni coaccionar-lo. El meu mètode no és el de la coacció, sinó el de la llibertat; no és el de la renúncia, sinó el de l’acompliment; amb ell s’alliberarà del seu mal. Esperi, tingui confiança.
La primera sessió havia començat.

(Pàg. 111)
Sabia com aconseguir el que volia: diners, objectes, dones, reputació. ¿Aconseguir? Conservar era molt més difícil.

(Pàg. 117)
(...) no creien pas que estigués tan malalta, però ella era conscient de la seva mort com de l’infant que es porta dins, encara invisible, amagat dins del seu ésser, els trets del qual encara no se sap com són, però que es revelarà el dia que Déu ho decideixi; la mort vivia en ella i res no faria que no es manifestés en la data fixada.

(Pàg. 120)
- (...) Vols que et digui el que has esta per mi? Només t’he estimat a tu –va dir ell, i, en aquell mateix moment, sentia alhora que estava dient la veritat però que no era pas tota la veritat, ni tan sols la part més gran de la veritat, però en el fons d’aquesta veritat total, incomunicable, ocupava la parcel·la més preciosa.

(Pàg. 123)
Les dones canviaven, però el plaer era fidel.

(Pàg. 127)
Oh, Déu meu, ¿quan deixaria d’estar amb l’aigua fins al coll, de córrer eternament darrere d’uns diners que li fugien? ¿Quan deixaria de pensar per fi en els diners?

(Pag. 131)
El passat, quan reapareix en la vida d’un home, no ho fa amb els trets d’un sol rostre, sinó que delega en tota una sèrie d’amics, amors i remordiments oblidats.

(Pàg. 149)
L´únic que fa patir és la sang de la sang que hem engendrat... Les històries de dones i de diners acaben passant i oblidant-se, però quan hi està barrejada la teva gent n’hi ha prou amb una gota de la mateixa sang per enverinar-ho tot.

(Pàg. 158)
- (...) És la maledicció que arrossego. Visc de la follia i l’avidesa de la gent, i si deixo d’alimentar la seva follia, s’allunyaran de mi i em perdran. Necessito diners. Per defensar-me. Per viure. Perquè tu visquis.

(Pàg. 192)
Després de tant de temps, Clara ja no estava gelosa. Era gran i estava cansada. ¿Quina importància tenia el cos? Es pateix pel cos quan encara se’n pot gaudir.
Ella sabia prou bé que, malgrat les infidelitats, Dario li havia donat allò que ningú més no coneixeria: la tendresa més pura, i amb això, ara que ja no era una dona, ja en tenia prou.

(Pàg. 196)
- (...) Imbècil! –va dir, fluixet-. ¿Per qui m’he volgut fer ric? Per la teva mare i per tu. Per donar-te una vida millor que la meva! Perquè no sabessis què és la fam, ni les temptacions ni la misèria... per tu i pels teus fills, quan t’arribarà el dia que t tornin, multiplicada per cent, tota l’alegria que tu em dónes ara.  Perquè puguis ser honest, desinteressat, noble, bo, immaculat, com si haguessis nascut en una d’aquelles famílies en què l’honor és hereditari. Tu no estaves destinat a ser un home honest, no pas més del que ho sóc jo, però t’he donat tot el que tens: t’he donat cultura, honor, la noblesa dels sentiments... Ets un fill ben alimentat, ple de béns terrenals i espirituals. No em pots comprendre. No em sorprèn i no em preocupa. És normal. Tu em fereixes, em destrosses, però si calia tornaria a fer el que he fet: enganyaria i trairia, robaria i mentiria si amb això et podia donar un rosegó de pa, una vida més tranquil·la, i aquesta virtut que m’esclafa. No em defensaré pas; no és digne de mi (...).

(Pàg. 202)
- (...) Odiar els pares no és tan terrible; el que és terrible és fer un esforç en va per estimar-los.

::: Altres n'han dit...
Ariadna al laberint grotesc, Leer sin prisa, Quid pro quo, Walking around, A propósito de literatura, Bibliolingus, Ma librairie, NonSoloProust, Appunti di carta, Pep Grill.

::: Enllaços:
Irène Némirovsky, context de l'autora i la novel·la, retrat crític..., ...dels tips i dels afamats, relat episòdic, punts de vista, to i estil, claus argumentals i referències, de la "sublimacio del jo" o com es guanya les garrofes en Dario.

::: Llegeix-lo
Francès (facsímil versió publicada a Gringoire - 1939)