Maria Guilera (Foto: Lee Davidson)
Els avis dormien a l’habitació més gran de la casa, tot i que no era la millor. Només tenia la llum miserable que entrava per la finestra del celobert i que solia estar tancada per no empudegar l’ambient amb la barreja d’oli fregit i les fórmules màgiques de l’herbolari dels baixos.
Quan els avis van morir, primer l’un i després l’altra, la Meva padrina es va endur la calaixera i l’armari mirall, però va deixar el llit, que no era exactament de la mida d’un de matrimoni, sinó de sis pams, o com deia la meva mare, “de cuerpo y medio”, una expressió que a mi em sonava estranya perquè m’imaginava tal qual un cos sencer i un altre tallat de dalt a baix per la meitat i la imatge em feia molta angúnia.
La Meva Germana i jo vam dormir uns quants anys juntes en aquell llit. El matalàs era de llana i feia un sot al mig dins el qual quèiem quan estàvem adormides. Això no ens molestava a l’hivern, però a l’estiu recordo que fins i tot treia una cama fora del llit i m’agafava a la vora del matalàs per evitar el descens al sot i trobar-hi l’escalfor del cos de la meva germana petita, que malgrat ser-ho, era tan alta com jo i més corpulenta.
Ella i jo, abans d’adormir-nos, havíem jugat a moltes coses. A fer-nos pessigolles, a caragolar braços i cames i entortolligar-nos amb tota mena de contorsions, a mirar-nos fixament sense que se’ns escapés el riure… i també a jocs més truculents, com el de “Molokai”, el nom d’una illa de leprosos als quals cuidava "el Padre Damián” i sobre la qual vèiem cada Setmana Santa una pel·lícula al col·legi de les monges. Gràcies a la peli havíem après que la lepra tenia un símptoma inicial, la pèrdua de sensibilitat a les extremitats. A la terrible escena en la qual un nen ajudant del "Padre Damián" li abocava una gerra d’aigua bullint a la palangana per rentar-li els peus i el missioner es quedava tan ample.
Quan de vegades la meva germana em tocava la cama per tal que m’apartés –era un dels nostres codis nocturns– jo feia veure que no me n’adonava. Ella insistia:
–Va, aparta’t.
I jo li deia amb veu fingidament endormiscada:
–Per què no em toques el peu com sempre?
–Però si ja te l’he tocat! –contestava.
Jo llavors feia veure que m’espantava, que no havia sentit res i això només podia significar una cosa: tenia la lepra.
Pobra nena, per moltes vegades que la sotmetés al mateix joc cruel, ella mai no acabava de saber si aquell cop era de debò.
També hi havia nits de secrets, de confidències infantils i de pors compartides quan Els Pares marxaven a casa dels veïns a veure Perry Mason o les Galas del Sábado i ens quedàvem soles. Llavors era freqüent sentir passes d’un lladre pel passadís, grunys d’un gos rabiós o corredisses de rates que pujaven per les parets del celobert.
Un dia els pares van decidir comprar un moble per a la nostra habitació. El senyor de la botiga va posar-se a dibuixar davant nostre fent línies a tota velocitat amb un llapis i un regle llarg i transparent. Després, fiu, fiuuu, vinga fer divisions:
–Anirà de paret a paret. Aquí al mig, un armari per penjar la roba amb dues baldes a dalt i tres calaixos a sota. I separats, a banda i banda els dos llits, que de dia s’alçaran per fer guanyar espai a l’habitació.
Vam guanyar l’espai i vam perdre la fantasia.
