Vicenç del Hoyo (Foto: Kurt Hutton)
L’oncle Josep sempre Havia tingut fama de tenir mal caràcter. Els diumenges que venia a casa, on inevitablement hi havia arròs amb conill per dinar, la seva germana, és a dir la meva Mare, li preguntava:
―Què et sembla Jepet aquest arròs?
Ell, encara que hagués devorat dos plats, podia respondre:
―Que tot i que no s’ha cremat està eixut.
Probablement era el millor àpat que feia a la setmana, però era incapaç de dir que l’arròs de la meva mare el feia feliç.
L’oncle, tota la vida, va treballar de xofer. Durant el servei militar s’havia tret el carnet per conduir camions i grans vehicles i, des d’aleshores, sempre s’havia passat les jornades laborals davant d’un volant.
Per a mi, mai va ser un misteri entendre perquè s’havia quedat solter. Pensava que era la seva condició natural, la lògica conseqüència de la seva manera de ser. Més endavant, quan vaig créixer, la mare em va explicar algunes coses.
―La Teresa era una dona molt dolça i fràgil. Havia d’anar llargues temporades a prendre l’aire de les muntanyes i va morir de pulmonia. Va ser una desgràcia.
Jo preguntava molts detalls. Recordo que la mare m’havia ensenyat una fotografia en blanc i negre, menuda i fistonejada. L’oncle, ben mudat, agafava per l’espatlla a una noia esprimatxada i seca. Eren al costat de la font de Canaletes.
Segons la mare l’oncle Josep va tenir mala sort amb les dones. Estava escrit que no s’havia de casar mai, deia sospirant.
―La Roser era riallera i xerraire. I molt bona cuinera!
―I d’aquesta que se’n va fer?
―Ella volia una altra vida. Tenia ambicions i el meu germà mai s’havia volgut barrejar a amb segons qui. Era incapaç d’aparentar. Era tal com raja i sense embuts. No podia anar segons a on.
Quan va ser vell va anar a viure a una llar d’avis. Allà el caràcter li va canviar. Sempre estava rodejat d’altres residents. Crec que va ser la primera vegada que va tenir una cosa semblant a una família des que havia estat un nen.
Algun cop l’anàvem a buscar i el dúiem a casa a dinar. Recordo un dia concret que li vaig preguntar:
―Què et sembla l’arròs de la mare, tiet?
Ell parsimoniós, deixant els coberts al plat em va mirar.
―L’arròs de la meva germana és més bo que la llet que vaig mamar de la meva mare.
Un cop acabat l’àpat, aquell dia va demanar de prendre bicarbonat.
―No es poden excessos, ni menjar amb ansietat. Els nadons han de fer el rotet, pels vells queda la química.
