Maria Guilera
Camí de l’institut, mirava de reüll la imatge cruelment reflectida als miralls dels aparadors. El seu perfil distorsionat per la motxilla, com un horrible gep culpable del caminar desmanegat. El balanceig dels braços, que intentava en va acompassar a les passes llargues, li recordava el d’un simi vell.
Camí de l’institut, mirava de reüll la imatge cruelment reflectida als miralls dels aparadors. El seu perfil distorsionat per la motxilla, com un horrible gep culpable del caminar desmanegat. El balanceig dels braços, que intentava en va acompassar a les passes llargues, li recordava el d’un simi vell.
–Posa’t dreta, li deia la mare. Tan maca que ets i sembla que te n’amaguis.
Tot i ser de la mida de dues tassetes de cafè, s’avergonia dels pits que li creixien, els sentia com a excrecències alienes al seu cos i mirava d’amagar-los sota jerseis gruixuts i samarretes amples.
A classe, s’asseia al costat de la finestra que donava al carrer i es distreia mirant a fora. Abans de començar, mentre esperaven el professor, Els Altres feien conversa. Se sabia fora de lloc però no volia fer-se preguntes. Hi havia un camí ple d’esbarzers i males herbes que veia sovint quan aclucava els ulls, i l’espantava la idea d’endinsar-s’hi. S’estimava més mirar finestra enllà, imaginar-se entremig de la gent que caminava atrafegada, ser una desconeguda de la qual ningú esperés una veu aguda, unes cames depilades, una pell de seda.
En començar la classe es concentrava en les explicacions. El món llavors eren fòrmules matemàtiques, anàlisis de text o la guerra dels Cent Anys. Amagava l’angoixa entre les pàgines dels llibres, la resolució dels problemes o la recerca exhaustiva de dades per als seus treballs. Tot per a no descobrir l’evidència, per no tenir la certesa d’allò que hauria volgut que fos només un dubte.
–Qui s’apunta per al partit de divendres?
Va alçar el cap per escoltar el company d’ulls foscos i cabells despentinats que alçava un bolígraf i un full davant els altres. Es va imaginar al seu costat, fent-li una empenta poca-solta o un cop dels que entre ells, els nois, eren tot un codi. Va imaginar el seu nom a la llista del partit de divendres, la bossa d’esport carregada a l’espatlla, el vestidor amb olor a suat, les sabates de claus. Va imaginar les voltes per tot el perímetre del camp. Jugar, driblar, escopir, xutar, maleir, empènyer, esgotar les forces. Dutxar-se fent broma, comentar les jugades, riure mentre bevien una cocacola. Va imaginar ser allà, entremig dels seus.
Sortir de l’institut era el retorn a casa sense aturar-se enlloc. Fer un hola distret i tancar-se a l’habitació, llegir i escoltar música amb els cascs fins que la mare digués que era l’hora de sopar. I llavors fer veure que el programa de televisió l’interessava, respondre amb monosíl·labs les preguntes de sempre.
–Ai filla, que eixuta, mai no expliques res.
Intentar trobar les paraules que els altres volien sentir, trobar l’anècdota, empassar-se la bola que cada nit es feia més grossa a mig camí entre la gola i el pit.
–Me’n vaig a estudiar –deia.
I quan sortia del menjador sentia la veu greu del pare que la disculpava.
–Deixa-la estar, dona. És una bona nena, no en podem pas queixar. Imagina que fos com aquest jovent que es droguen…
Es rentava les dents sense mirar-se al mirall, enretirant la vista de la col·lecció d’ampolletes de perfum que la mare ampliava dia a dia. Treia el pijama de sota el coixí i se’l posava amb un gest cansat. Després obria l’ordinador: ara tocava jugar, no pensar en res, ser tan feliç amb aquells absurds nous rècords que les llàgrimes li vessessin dels ulls. Ficar-se al llit quan les parpelles queien i la son l’aclaparava com una manta enorme, suau i amb poders extraordinaris. Potser l’endemà es llevaria i tot seria diferent. Tant, que el nus a la gola ja no l’oprimiria més, les miniatures de perfum no haurien deixat ni rastre, i quan es mirés als aparadors, de reüll, és clar, la imatge seria la seva, la que esperava.
