―Quan era una nena, moltes vegades m’havia imaginat que algun dia descobriria alguna veritat amagada dels meus pares. A vosaltres, no us havia passat mai? ―va preguntar la Teresa.

Les mestres estaven assegudes al voltant de la gran taula de la Sala de professors. Era l’estona d’esbarjo i la del cafè. Durant aquesta mitja hora sempre coincidien els de primària amb els de secundària. Habitualment es disposa de poc temps i sovint s’aprofita per enllestir feines pendents i, per això de vegades es respira un aire d’activitat  frenètica i d’altres, inexplicablement, tot és encalmat i tranquil. Pel gran finestral, que dona a la pista esportiva, es veuen com corren, salten i es persegueixen grups de nens i de nenes. A vegades les converses que es produeixen a la sala de professors poden estar tan allunyades de la vida escolar com un pingüí ho està del desert.

―Potser això ens passava perquè no ens podíem creure que els nostres pares fossin tan simples, oi? ―va explicar en Gabí que acabava d’entrar a la sala i no va poder evitar escoltar a la Teresa.  Ell sempre disfressa les explicacions sota l’aparença d’una interrogació.

En Gabi és el professor d’ètica i costa saber quan diu les coses de manera seriosa o està provant de prendre-li el pèl a la mestra de primària.

―Sí. Crec que tens raó. No em podia creure que tota la vida de la meva mare es reduís a fer de mare ―. La Teresa era una mestre antiga de l’escola i, de tan acostumada com estava a adreçar-se als nens del cicle inicial, el seu parlar reproduïa una cantarella alegre i optimista. ―Pensava que, algun dia, descobriria en el fons de l’armari un feix de cartes d’un remitent enigmàtic i desconegut.

La porta de la sala de professors es va obrir i dues nenes vestides amb bata d’uns set o vuit anys van entrar duent una safata de cartó tan gran que l’havien de transportar entre les dues. A sobre hi havia una gruixuda i esponjosa coca tallada a daus.

―Portem això. La mare n’ha fet una pels mestres ― va dir una de les dues nenes, una d’un ros escandinau que portava una bata de quadrets vermells.

―Moltes gràcies, Paula ―va dir la Roser, la mestra de psicomotricitat que estava asseguda al costat de la Teresa. ―Quants anys fas, bufona?

―Vuit! ―va dir amb cara de triomf.

Aleshores, com si tots els mestres que estaven a la sala s’haguessin posat d’acord, van dir alhora:

―Queeee gran!!!

Hi havia un to sorneguer que va fer que mentre deixaven la safata sobre la taula miressin els professors que no coneixen amb cara de suspicàcia. Un cop van marxar de la sala, un allau de mans es va abraonar sobre les porcions de coca.

―Les fa la seva àvia, que va treballar molts anys a la pastisseria de la plaça de la vila, i les fa boníssimes ―va explicar l’Enriqueta, que era una de les secretàries.

La maquina del cafè expedia cafès, tallats i caputxinos emetent un brunzit característic. Les monedes que retorna la màquina dringaven al caure al calaixet. En Gabi brandava una porció de coca en una mà  i un cafè a l’altra.

―He de deduir que mai vas trobar les cartes? ―va reflexionar i preguntar alhora mentre va asseure’s entre la Teresa i la Marta.

La Marta fullejava la Vanguardia, però sense prestar atenció a les notícies. Ella és professora de literatura castellana i semblava més interessada en trobar alguna notícia concreta al diari que en llegir-lo per informar-se. De sobte el va tancar, com si hagués trobat la resposta a la pregunta d’en Gabi.

―Per mi sempre ha estat un secret saber d’on treia el Meu Pare tota la paciència i el bon humor que sempre ostentava amb les seves tres filles i els meus dos germans ―va dir. ―Mira que els nois les feien grosses!...I les noies déu n’hi do! N’havíem fet de l’alçada d’un campanar! Ara bé, només el recordo veritablement enfadat una o dues vegades en tota la nostra vida.

Per un moment la màquina del cafè semblava aturada, els nens eren al patí i uns instants de tranquil·litat s’escampaven per la sala.

―No us sembla que el misteri més misteriós dels pares és la seva pròpia condició: per què són pares? ―pregunta en Gabi, pren un glop de cafè i abans que ningú altre respongui torna a parlar. ―O per què no van preferir no ser-ho?

La Teresa, que és molt austera, també havia sucumbit a la temptació de la coca de l’àvia de la Paula. Mastegava un tros.

―Ara que ho dius em fas pensar en una cosa que em va passar fa uns dies ―va explicar la Marta.  ―Vaig anar a veure’ls a casa. Ja sabeu que el Meu Pare Tota la vida va treballar al banc i, malgrat ja fa anys que està jubilat, ell sempre ha vestit com si hagués d’anar a treballar. Un senyor de cap a peus. Sempre ha fet goig veure’l acabat d’afaitar, amb camisa i corbata.

―Tot el contrari de la meva mare que no hi ha manera que es tregui una descolorida bata d’estar per casa i el davantal ―va dir la Teresa que ja s’havia cruspit la cosa.

―Va ser una sorpresa desconcertant trobar-me al pare vestit amb bermudes ―va continuar explicant la Marta. ―Mai, mai l’havia vist amb pantalons curts. Veure’l per primera vegada, amb vuitanta anys amb bermudes va ser una sotragada. Va ser com si hagués descobert que el meu pare fos una altra persona.

―No és tan estrany. No us sembla que els vells volen crear-se la il·lusió  de que són més joves vestint com adolescents? ―va preguntar en Gabi.

―Sí, és veritat el que dius però no és això el que vull dir ―va aclarir la Marta. ―Va ser com una revelació: de sobte vaig descobrir que el meu pare era una persona desconeguda per mi i que l’única cosa que sabia d’ell era que havia estat el meu pare però no sabia cap altre cosa.

El Gabi va escurar el got de cafè. Les confessions de la Marta havien deixat a tots pensarosos.

―Mai vaig trobar les cartes, per descomptat ―va explicar la Teresa. ―Tot i que ja fa vuit anys que va morir el meu pare i la mare ha perdut bona part de la seva prodigiosa memòria, jo també tinc la sensació que no ho sé tot d’ells. Conserven una part misteriosa i desconeguda.

―Els silencis són més enigmàtics que les paraules ―va sentenciar en Gabi que per primer cop no havia formulat una pregunta. ―Són aquests silencis el que un entén quan adquireix la condició de pare. Una forma de reconciliar-se amb el passat ―continua sentenciant en Gabi.

En aquell moment es va sentir un timbre llunyà que indicava el final de l’esbarjo. Arriba a la sala de professors una remor del ramat que retorna a les aules.

La veterana Teresa es mira a la jove Marta.

―Tots nosaltres som transparents, tot el que pensem, projectem  i vivim ho exposem, ho pugem o ho enviem. Estem permanentment a l’aparador.

―Com les noies d’Amsterdam! ―interromp en Gabi.

―Suposo que sí. Tothom sap on hem passat les vacances, el que hem sopat, fins i tot  han vist l’ecografia del nostre fill abans de néixer. D’ells, dels pares no sabem pràcticament res. El secret de la seva vida passa tant desapercebut que sembla que no existeixi perquè està disfressat d’un ordre natural, com el creixement de les plantes o la rotació dels planetes.

La porta de la sala es va obrir sobtadament. Va aparèixer un noi dels primers cursos de secundària amb la cara vermella com un pebrot. Va cridar:

―Gabi, corre, vine, ... jo no he fet res ... la Georgina ha caigut per les escales.  

De sobte la sala de professors es va buidar.